‘Calendario sin fechas’

Amb aquest títol Josep Pla va publicar en castellà –en el seu castellà– un miler i mig d’articles a la revista Destino. El prolífic estudiós de l’obra planiana Xavier Febrés n’acaba de publicar una selecció. Els articles podien ser reiteratius, potser escrits a la patacada, però sempre hi saltava la llebre en forma d’una idea fulgurant o d’una adjectivació inesperada. D’en Pla s’aprofita tot. I s’aprofita magre i greix perquè Pla no ha deixat mai d’interessar al públic. Al meu pis d’estudiants era un ritual llegir en veu alta el Calendario sin fechas. El llegíem remarcant les frases amb el dit índex enlaire, imitant el gest de l’escriptor, i amb un accent català tremendo per dir-ho amb un adjectiu característic de la parla de l’homenot. Ens petàvem de riure... i sempre hi apreníem alguna cosa. Aprofito que s’han complert seixanta anys d’Al vent de Raimon per mencionar la potser sorprenent admiració de Pla pel cantant. A l’article Lloret: canciones y Raimon, publicat l’any 66 a propòsit d’un recital de cançó catalana a l’hotel Roger de Flor de Lloret, Pla elogia el noi de Xàtiva. L’escriptor admet que, en molts sentits, ell que està a punt de fer-ne setanta i que s’ha criat en el gust per la cançó napolitana, és a les antípodes d’aquell jove de la guitarra i el seu inconformisme. I amb tot, declara la seva fascinació per una veu que pot transmetre una dolçor prodigiosa, d’una profunditat humana commovedora i, alhora, un salvatgisme impressionant, una primarietat de cataclisme, amb uns galls forçats que posen els pèls de punta i entren en les parts més insondables de l’ànima. Les cançons d’en Raimon, conclou Pla, no són boniques: són autèntiques. L’article acaba d’una manera inconfusiblement planiana: “No sé si he logrado hacerme entender. Estas líneas han sido escritas en condiciones de fatiga contrarias a la obtención de una expresividad mínima, cosa que a veces ocurre en la vida.”