Picasso i Pla, geni i maldat

Amb Xavier Pla, que es baralla des de fa vuit anys amb la biografia de Josep Pla, vam estar conversant força estona de les maniobres de l’escriptor per aconseguir parlar d’ell mateix fent veure que parlava d’un altre, algú que potser se li assemblava. O a l’inrevés, per poder parlar dels altres com si en realitat fos ell el centre d’interès. Després de tant de temps bregant amb els papers públics i privats de l’autor d’El quadern gris, el professor Xavier Pla semblava abatut i al mateix temps fascinat. “Pensa que als catorze anys ja volia ser el millor escriptor del país, i això engega una maquinària una mica patològica”, va dir-me amb una barreja d’admiració i angúnia. Si sempre hem defensat la literatura, si no com una vida paral·lela, almenys com la manera de fer-la més intensa, com hi encaixa l’obra d’algú tan obsessionat a donar-hi forma que s’oblida de viure-la? Més que això: si la prioritat és l’escriptura, traeixes els amics, els deceps, els plagies, i pel camí maltractes les dones, les llences, les esborres. Et converteixes en una mala persona, per més que et commogui “la força insidiosa de penetració lenta” del mar o el cor farinós d’un llegum. Excepte Aurora Perea, amb qui va conviure durant els primers anys després de la guerra, cap altra de les dones de Pla no va merèixer la seva atenció literària, omeses dels milers de pàgines que va escriure, mentre que Picasso, un altre home que no estimava les dones, com a mínim les va pintar totes, encara que fos desmembrades i ploroses. Cal alguna altra prova per constatar que això que en diem genialitat és una ofensa a la vida?