Deesses, sirenes i bruixes
A la mar clàssica va ser Amfitrita, la blanca nereida. Segons Blasco Ibáñez, “Ella era la aurora que asoma sus dedos de rosa por la inmensa rendija entre el cielo y el mar”. Llavors, també Afrodita, que després fou Venus, sorgida de l’onada dins una curculla de nacre. Segons la mitologia, Cronos va castrar Urà i llençà els seus testicles al mar. De l’escuma inquieta nasqué Venus, tal com la pintà Agnolo Poliziano, en temps de Llorenç de Mèdici: “Vera la schiuma e vero il mar diresti, / e vero il michio a ver soffiar di venti”...
I les peripècies d’Ulisses, que escoltà l’harmoniós cant de les sirenes. Ulisses, aferrat al pal de messana, com el vell llop de mar de l’havanera nostrada. Llavors, la sirena i el pastor, en el cant empordanès del mestre Maragall: “–Si sabessis el mar com és bonic! / –Si veiessis la llum de la carena!”... Com van poder estimar-se ambdós enamorats físicament, “al bell mig del pla”, amb la gran cua platejada d’escates de la núvia?... Doctes erudits de primers del segle passat suggeriren que les sirenes s’arromangaven la cobertura d’escates com fan les altres dones amb les faldilles, verbigràcia, en casos semblants. És una qüestió singular, peluda, ben digna d’estudi.
Álvaro Cunqueiro, tan savi en fabulacions, ens parlava d’una fràgil sirena genovesa que va veure Felip II d’Espanya, tot just vidu de Maria de Portugal, traspassada en el part. La sirena lígur jeia morta de poques hores, “como si estuviera nevando debajo de su fina piel, tan pálida estaba”... Deia l’escriptor gallec que les sirenes tenien per llengua la del “paese dove il dolce si suona”. És a dir, on el sí és la forma habitual d’afirmació. Mediterrània doncs, pam més, pam menys. D’altra banda, recordo de temps enllà quan vaig veure de prop la Sireneta de Copenhaguen, asseguda amb aletes als peus, tot mirant el Bàltic.
Carles Fages de Climent aplegava les sirenes del cap de Creus i les bruixes de Llers a la sardana del sàbat a redós de Verdera, la muntanya, segons deien, del Sant Graal. Deesses, sirenes i bruixes vora una mar en calma, densa, maragdina, misteriosa. Deesses, sirenes i bruixes vistes a contrallum per uns homes enlluernats de sol, sadolls potser de vi daurat. Baudelaire ho copsà en un sol vers: “Homme libre, toujours tu chériras la mer!”...
