El voraviu
Mirar guerxo el jornal
A més del que fa el SMI, paga la pena mirar els SMI que acumula segons qui
El govern més progressista de la història ha tingut molt present el salari mínim i ha treballat amb decisió perquè deixés de ser tan mínim com ha sigut històricament a Espanya. Ben fet! Per aquest 2023 el tenim en 15.120 euros bruts a l’any. Catorze pagues de 1.080. Segurament hi ha molt més a fer, però si tenim en compte que el dia de la moció de censura a Rajoy el SMI era de 735,9 euros, les matemàtiques assenyalen que en cinc anys s’haurà apujat un 47%, que és el que abans havia trigat 14 anys a pujar, des del 2004. De totes maneres cada dia resulta més insuficient una mirada i una acció lineal sobre el SMI. Perquè no ens caigui la cara de vergonya, que diria l’àvia Neus, sobre les escales salarials hem de mirar-hi guerxo, hem de tenir-hi una mirada estràbica. Es fa difícil saber si hi ha més immoralitat i vergonya en el SMI o en els alts salaris de directius. Els 400.000 euros de Garamendi (26 SMI) al capdavant de la patronal resulten cridaners per ser qui és, dir el que diu i fer el que fa. Es fa difícil adjectivar els 4.240.000 euros de Josu Jon Imaz (280 SMI) com a conseller delegat de Repsol i acompanyat d’un president, Antoni Brufau (183 SMI), que rasca 2.770.000 euros. De pasta de moniato, deixen els 15.450.000 euros que s’emporten entre els dos caps grossos del BBVA, Carlos Torres (548 SMI) i Onur Genç (473 SMI). Penso que valdrà la pena invertir temps a actualitzar un podi dels qui més SMI acumulen.
