Allò que de ben segur s’esdevindrà

Resulta difícil pontificar sobre l’emergència climàtica sense tenir tota la informació necessària per prendre posició sobre el tema i les solucions possibles. Ens podem mantenir entre el negacionisme i el wishful thinking, és a dir, confiar que no passarà res greu i que, si això s’esdevé, algun deus ex machina hi posarà remei. Com també ens podem posar apocalíptics i decidir que, com que igualment morirem tots, gaudim de la festa mentre puguem. En tots dos casos, la inacció i la fugida cap endavant són l’opció més còmoda.

A la vista de la nostra ignorància, l’únic que podem fer és parar atenció als que en saben. Ja hi ha una munió d’experts que ens alerten que ara com ara no hi ha ningú al volant del planeta i que trobades solemnes com la COP27 del novembre a Egipte serveixen poc més que per passejar els “simpàtics inoperants” (en paraules del gran Quino a través de l’entranyable Mafalda, referint-se als representants de les Nacions Unides). No queda clar si és carpe diem o impotència, però al marge de petites accions –ah, sí, ara posarem un impost als grans vaixells– no s’ha elaborat cap pla realment integral, consensuat i compromès entre administracions i amb decisions que potser no agradaran a qui fa diners amb el creixement perpetu, per afrontar el que ens ve, perdó, el que ja tenim a sobre.