El lloc, el temps, el poema

Vaig pensar en “Com les maduixes”, un dels poemes d’Els fruits saborosos en el qual Pandara cull maduixes al costat de la seva àvia. És el retrat d’una escena plàcida que, de cop, amb un gir sobtat i alhora subtil, esdevé quasi una fantasmagoria, l’anunci de la mort tot just quan comença la vida. L’avís del no-res quan tot és plenitud: “Pandara sempre ha vist el cel asserenat; /ignora la gropada i el xiscle de les bruixes”, escriu Carner. La petita és innocent i no pot imaginar tot el que vindrà, que es concentra en aquest alexandrí espectacular: la tempesta, el brogit, la confabulació del destí amarg. El món continuarà essent una meravella infantil (“és petit i vermell i fresc com les maduixes”), però el poeta ha sabut preveure, en l’escenari plaent, la coexistència de la tendresa pura i del neguit de la maduresa. Hi vaig pensar arran de la lectura de l’última novel·la de Quim Español, Un lloc en el temps (Edicions de 1984), que comença amb un poema del qual només sabem que “parlava d’uns nens en l’esplendor de la seva innocència jugant en un jardí frondós”. No sabrem mai com eren del tot aquells versos que funcionen com a ressort de la història, l’evocació d’un entorn rural dels anys cinquanta i el retorn del narrador a un poble que s’assembla a la Comala de Juan Rulfo, regne dels difunts. No sabrem els versos, però de seguida entenem que aquesta novel·la fascinant és, de fet, un diàleg permanent entre el to elegíac i l’idíl·lic, entre el que és bell i el que és tenebrós. Combinacions duals com les del poema de Carner, com les del poema ignot que, mentre observa els nens al jardí, també traça el perfil de la mort que els sotja. Español, que coneix i divulga la teoria, que té un pòsit solidíssim de saviesa literària, escriu que el poema “és una odissea de retorn en el temps”. És, de fet, també, una lliçó moral que ens atrapa amb una prosa fulgurant i precisa, que ens fa venir l’esgarrifança de les obres que ens parlen perquè puguem, a la fi, comprendre’ns.