Alves o el destí

La interlocutòria dictada per l’Audiència Provincial de Barcelona amb relació a la presó provisional de Dani Alves mereix ser utilitzada en les classes de les facultats de dret, tant pel que fa a les encertades afirmacions de doctrina processal penal que inclou com pel que desprèn amb relació a les que crec espúries aplicacions del principi constitucional d’igualtat. Perquè si és cert que parteix de sòlides consideracions sobre les mesures que s’encaminen a garantir la presència del processat en el judici, en el moment d’aplicar-les al cas es produeix una derivació que, fàcilment extensible a qualsevol altre cas semblant, ens permet concloure que, de la mateixa manera que en el temps del comte de Montecristo per als pobres no hi havia habeas corpus, en el nostre temps la riquesa aboca directament a la mesura cautelar més greu.

Era el destí d’un triomfant, i potser convençut de la seva impunitat, Alves. La interlocutòria que comentem ha sorprès la major part dels col·legues que he consultat i alguns que he sentit en diversos àmbits (el Dr. Jordi Nieva apuntava el dia anterior a la seva publicació que creia que amb les garanties que oferia el seu advocat era difícil que el mantinguessin a la presó). Però tothom s’equivocava, jo inclosa: la pressió mediàtica, el tipus de delicte i sobretot la condició social de l’encausat han operat en contra seva. I així, malgrat que la resolució comença explicant que la presó provisional és una mesura cautelar que sols s’utilitza quan no hi ha cap alternativa, la negació de poder aplicar alguna d’aquestes a Alves resulta sorprenent.

En una aparença d’equanimitat, la resolució carrega a parts iguals contra la defensa i contra l’acusació particular, però sols la referent a l’acusació té contingut jurídic, en afirmar, com és cert, que una eventual llibertat d’Alves en espera de judici no atempta contra la dignitat de la víctima. Els processats en el cas de La Manada no van ser empresonats cautelarment. Això vol dir, per tant, que els indicis de criminalitat i la mateixa investigació no són més requisits materials per a l’eventual presó. El que importa, i és aquí on cal incidir, és el risc de fuga i la denegació que cap altra mesura pogués minimitzar (eliminar és sempre impossible) aquest risc.

Sorprenent és l’afirmació que, malgrat que Alves va tornar a Espanya després dels fets i de saber-se la denúncia, ho va fer perquè “desconeixia l’abast de les investigacions i dels indicis de criminalitat existents contra ell”. Com ho sap el tribunal? O Alves no era conscient de les circumstàncies d’aquell dia, cosa poc probable, o és que el van enganyar, però en tot cas la pregunta és la mateixa: com sap el tribunal el que sabia o no sabia Alves?

A partir d’aquí tota l’argumentació de la interlocutòria gira entorn a una afirmació: una persona amb molts diners sempre pot fugir; no valen fiances (entén el tribunal que qualsevol és poca amb relació a la seva fortuna, tot i que poden imposar la que vulguin), no val firma apud acta diària (cosa inusual perquè s’utilitza en tota mena de delictes per assegurar que l’investigat no marxi), ni la retirada del passaport (que entre Schengen i els no extradibles acabarem per no saber-ne el sentit), ni les polseres de geolocalització, de les quals diu que no geolocalitzen, quan és el que fan, tot i que certament al nostre país encara anem tard en la seva utilització per evitar la presó provisional, que repugna el més senzill reconeixement de la presumpció d’innocència en tant que una sentència no estableixi una altra cosa.

El nostre és un sistema penal poc considerat amb la llibertat personal, i queda clar que la riquesa no sols atia l’enveja, però respecte dels jugadors de futbol, com dels cantants, no sol generar la indignació que, per exemple, susciten els empresaris si tenen guanys estratosfèrics. Crec que el tribunal no es podia permetre que el dia després de deixar-lo en llibertat veiéssim Alves rient des del Brasil, però la manera com ha justificat no deixar-lo anar descobreix una clara discriminació: ric i investigat, un destí ben clar, i no és Rio de Janeiro.