Suïcidis

No puc imaginar un dolor més inhumà i desolador que el que deu acompanyar el suïcidi d’un fill. Ni la tortura que deu significar passar la resta de la teva vida preguntant-te què hauries pogut fer per evitar-ho i en canvi no vas fer. L’augment de la xifra d’adolescents que es treuen la vida, o que ho proven sense arribar a culminar els seus plans inicials, esgarrifa tant que ens hauria de dur a concloure, com a mínim, que tots tenim alguna responsabilitat, per petita que sigui, en aquest fracàs social col·lectiu. Hem naufragat com a comunitat quan persones que haurien de supurar ganes de viure per tots els seus porus només desitgen apartar-se’n. I fem fallida global cada vegada que arribem massa tard a detectar el patiment extrem d’una persona, però també, no ens enganyem, l’espifiem quan es tolera que massa nens i joves frivolitzin amb la idea del suïcidi. S’està gestant una societat immune al patiment dels altres –a alguns ja els deu estar bé que ens anem pansint amb nul·la capacitat de rèplica– i això es detecta, també, en l’infantilisme amb què alguns s’afronten a un tema tan greu. Un parell d’exemples. Recentment, en un hospital català, una nena va ingressar després d’un intent frustrant de suïcidi que prèviament havia anunciat a les xarxes socials. Tan bon punt va recuperar la consciència, va demanar el seu mòbil per comprovar quin impacte, traduït en likes i comentaris, havia tingut el seu terrible anunci. Un altre cas. No fa gaire, ma filla de dotze anys em va demanar un euro per comprar unes llaminadures a un nen de la seva edat perquè estava una mica trist i havia verbalitzat que potser es suïcidava. Un parell de dies més tard, en preguntar-li per tan tremenda qüestió, em va dir que estigués tranquil·la, que ja li havia passat. Literal. Com a qui li passa un refredat de quatre esternuts. M’horroritzo en recordar que m’ho explicava amb el to de qui es debat entre posar-se uns leggins o uns texans. I em neix un dolor a la boca de l’estómac de pensar la feina que tenim per fer.