Follia transitòria

Hi ha arbres prenyats de fruita i persones prenyades de locura transitòria (l’expressió és del gran Robe d’Extremoduro). Si al deliri essencial a tota bogeria horitzontal li afegiu la imatge d’algú molt ben fet, vestit només amb una samarreta i, a sobre, una dessuadora negra amb caputxa, uns ulls d’un verd plutonià humit, un somriure molsut i dosificat, i un decorat de vellut blau, la imatge puja al podi i s’hi queda gravada a foc. Si al cap d’una estona prudencial aquest algú, que diu que té una reputació per menystenir, es treu la samarreta però es torna a calçar la dessuadora –l’única peça que porta, oh!–, i riu mentre es posa la caputxa, una dona creativa com jo mor de bellesa allà mateix i pren notes mentals amb els ulls en espiral. La llum, els perfums i la música ajuden. Les guitarres i els gats, també. Els oasis es van inventar per oblidar la rutina de merda. I les pells, a mesura que es coneixen, es tornen rosades de plaer. Disculpeu la cursileria. Només ha estat un moment de guàrdia baixa, en sentit artístic. O flipat. Seguim. Arriba la mossegada felina al coll, inesperada i per darrere, i el rosat passa a incandescent. Les caputxes de les dessuadores emmarquen els rostres o els amaguen, i alhora donen un aire irresistible de quinqui, segurament gràcies als tòpics masegats de les pel·lícules de sèrie Z on qualsevol delinqüent porta una caputxa per fer mitja por. A mi en canvi sempre m’han semblat els guapos de la pel·lícula. Recorda que som un privilegi, no una opció. I ja sé que ho saps: m’encanta que t’agradi però vull que arribi el dia en què ho necessitis.