De Ca l’Avi a Òmnium

A la Figueres de fa més de mig segle alguns adolescents acudíem a Ca l’Avi, una taverna que hi havia al mateix lloc on avui Òmnium Cultural (OC), l’Institut Altempordanès per a la Defensa de la Natura (Iaden) i el Centre Excursionista Empordanès (CEE) s’estan instal·lant. El local és al carrer Sant Josep Sol d’Isern –prop de la plaça de la Palmera– i les tres entitats podran compartir-hi bar, sales d’actes i reunions, etc. Hi guanyaran en accessibilitat –és a peu pla– i en bona companyia, particularment OC, que ha viscut anys a sobre la policia de la nació-estat. Amb el meu amic Alfons Romero –considerable activista altempordanès– la novetat ens ha portat a evocar el, si més no al nostre magí, llegendari establiment que era regentat per un home gran –l’avi– que semblava emergit del pou dels segles: pel cap baix arribat directament de la Renaixença vuitcentista.

Aquells adolescents que érem, sota la boina d’aquell home retirat de llaurar i collir, hi trobàvem una conversa feta d’asseveracions de pedra picada que nosaltres, batxillers de l’institut Muntaner, trobàvem rodona i acabada, i per això seductora, molt diferent dels llocs comuns habituals a la ciutat “comercial i gastronòmica”. A les quatre taules i cadires de Ca l’Avi –no sé ni si tenia cafetera– pràcticament només hi eren servits gots de vi, un vi honest i terral que preníem amb la mateixa devoció que al Dinàmic de l’Agustí Planas els nostres col·legues més refistolats ingerien cubalibres; paradoxalment ells passaven per moderns tot i ser més convencionals, mentre que nosaltres érem tinguts per més de pagès tot i ser més... progres.

Un dels parroquians consumidors de vi de Ca l’Avi era Xavier Falgarona, notable músic, que poc després, a principis dels 70, la mili va portar-lo a Al-Aaiun (Sàhara Occidental). I vet ací que el grup d’amics vam decidir d’anar a veure’l amb un... Seat 600 fatigat, amb el qual el meu pare dubtava de si arribaria els dijous a mercat, a nou quilòmetres. Érem Pere Andreu, que havia de ser el guia més considerable de l’Àfrica sahariana i magribina, i de l’Orient proper; el malaguanyat Lluís Bordas, fill gran de la nombrosa família Bordas, i Joan Parés, que havia de convertir-se en promotor de l’extraordinària col·lecció de postals dels Països Catalans i que avui porta el bar de la Unió de Les Escaules (Alt Empordà). També vam proposar-nos de, arribats a la plaça colonial, sorprendre l’amic Falgarona amb dues ampolles de vi de Ca l’Avi. I amb quatre rals a la butxaca, vam travessar una Península sense autopistes i vam recórrer sense presses un Marroc on, llavors, no anava ningú; recordo que, cap al sud, vam creuar-nos amb una matrícula francesa i ambdós cotxes vam aturar-nos inopinadament: feia dies que cap dels dos no veiem cap matrícula europea. En Joan, meravellat per una platja quilomètrica i solitària que vorejàvem, va decidir baixar del cotxe i quedar-s’hi una temporada.

Amb el 600 vam anar fent fins que es va acabar la carretera al poble de Tan-Tan; allà va tocar d’esperar tres dies que un tal Tai-Tai, desballestat com el Land Rover que posseïa, li vingués bé d’encabir-nos a la caixa de l’andròmina, entre gel·labes i turbants, per portar-nos fins a la frontera espanyola. Pel camí va fer-se de nit i vam dormir à la belle étoile acotxats per l’esquena de la duna de més a tocar; el conductor –un murri que havia estat xofer d’un oficial espanyol de Sidi Ifni–, havia ensumat les ampolles de vi i, a la matinada i d’amagat nostre, se’n va cruspir una. Arribada l’alba no podia mantenir la verticalitat, però el vam asseure al volant, entre tots vam empènyer la baluerna –era de gasolina i tenia el motor d’arrencada espatllat– i amb més tomballons dels que facilitava la pista vam arribar a un no man’s land de sorra oceànica amb una petita construcció i mitja dotzena de soldats. Passaports, espera –a l’Àfrica el temps compta poc– i, a la caixa d’un camió, cap a la capital de la colònia espanyola. En una caserna vam trobar l’amic Falgarona content i, ell i d’altres militars, raonablement estupefactes per la nostra insòlita presència, arribats per terra i no en avió o per mar. Només vam poder obsequiar-lo amb una de les dues ampolles que ens havia preparat l’avi de Ca l’Avi i que no s’havia begut Tai-Tai.