On ens hem enfilat

“40 anys enfilant el camí.” És el lema amb el qual es va commemorar, ahir, el 40è aniversari de l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears. Potser el més adient hauria estat transformar l’afirmació, primer, en una reflexió: On ens hem enfilat.

Fem un parèntesi. Tornem enrere en el temps. Viatgem a la Segona República. Primera fita, dia 19 de juny de 1931, la junta directiva de l’Associació per la Cultura de Mallorca aprova l’avantprojecte d’estatut balear. Aquesta entitat pretenia ser una plataforma unitària en la qual convergissin tant nacionalistes com regionalistes amb l’objectiu de difondre i impulsar la cultura catalana i contribuir al redreçament de la identitat nacional de les illes.

Segona fita, del 20 al 23 de juliol, mateix any, l’assemblea d’ajuntaments, entitats i corporacions es reuneix en el Teatre Principal per discutir aquest avantprojecte d’estatut, que s’aprova amb algunes esmenes. Hi ha grans absències. De les 174 corporacions i entitats convocades, solament n’hi assistiren 98. Dels 52 ajuntaments convidats de Mallorca, només hi van 37 corporacions. D’Eivissa i Formentera hi són presents representants de cada ajuntament. De Menorca, ningú. El motiu: Menorca desconfiava de les propostes autonomistes que venien de Mallorca. Defensen, bàsicament, dues postures: la integració de Menorca dins Catalunya o mantenir la seva personalitat diferencial. Ambdós posicionaments coincideixen en un clar rebuig de la balearitat. Negaven l’existència d’una personalitat històrica i cultural estrictament balear. Sols reconeixien com a únic lligam entre les illes Balears la seva catalanitat comuna.

Tercera fita, 25 de setembre, debat a les Corts Constituents de la República. El diputat Gabriel Alomar protesta perquè les Balears no van unides a Catalunya i perquè les illes no tenen personalitat pròpia ni maduresa política per poder gaudir d’una autonomia pròpia, d’un estatut privatiu. Segons Alomar, les Balears s’orienten per tradició cultural, idiomàtica i històrica cap a la unió amb Catalunya. La intervenció d’Alomar contribuïa a argumentar contra l’article 13 de la Constitució de la República que prohibia la federació de les regions que aconseguissin un estatut autonòmic.

I quarta, la polèmica. Mateix dia. Lluís Alemany, del Partit Republicà de Centre, tot i que no podia intervenir segons el reglament, replica per mostrar la seva disconformitat absoluta amb les paraules i l’orientació expressada per Alomar. “Balears té plena capacitat per a una autonomia administrativa que està desitjant i sol·licitants des de fa més de trenta anys.” Segons Alemany, els illencs no anhelen “un nacionalisme que en va persegueix infiltrar els catalans a Balears”. Digué que l’aprovació dels articles 9è i 11è de la Constitució fa desaparèixer tot perill per a les Balears de “ser absorbida”.

L’1 d’octubre, la comissió redactora del projecte d’aquell estatut envià a la premsa un comunicat titulat “L’autonomia de les Balears i les Corts Constituents”. Ratificaven la fe que els impulsà a la redacció i presentació de l’avantprojecte, el desplegament del qual adquiria plena viabilitat legal per l’aprovat títol primer de la nova Constitució. Afirmaven que mantenien intacte “la ferma convicció de la personalitat de la nostra illa, i de les illes germanes, com integrants d’una superior entitat nacional històrica, en el si de la qual cascuna de les parts hauria de conservar i de veure respectades les seves pròpies i particulars característiques”.

Això no obstant, i aquí entrava el raonament d’Alomar, lamentaven que el text constitucional hipotecàs “amb criteri tan tancat” les possibilitats futures de “totalització d’aquesta entitat, conseqüència lògica i natural del desvetllament de la nostra consciència col·lectiva de poble, que esperam confiadament hauria de suscitar l’exercici responsable de la nostra pròpia i particular autonomia”. Per ells “l’autonomia continuava essent el principi del camí”.

Alomar era un futurista, fa noranta-dos anys que va vaticinar el genocidi irreversible dels Països Catalans. Aquell estatut no es va aprovar. Ara, 40 després de l’aprovació de l’actual norma institucional bàsica de Balears, els governants parlen d’enfilar el camí i elogien l’avanç en l’autogovern, entès com a autogovern-poder, no com autogovern-nació. Potser els cal fer una segona reflexió: en som conscients de cap on ens enfilam? És reversible la pèrdua de la identitat nacional?