Fer miques el patriarcat

Escollir un tema sobre el qual escriure no és fàcil i aquest mes m’ha costat més de l’habitual. Escriure implica reflexionar, i en la reflexió sempre apareixen interrogants. El març és sinònim del 8-M i des de fa setmanes he estat treballant per encàrrec en continguts sobre temàtica de gènere. Un any més, tenyirem el dia 8 de reivindicacions i llaços liles, i es parlarà de les dones com si fóssim el pilar de la societat, obviant que rere aquest relat n’hi ha un altre, el que implícitament està assumint que la resta de dies no és així. Ho faran més palpable alguns discursos que centraran el 8-M a presentar-nos com les víctimes febles del sistema a les quals cal tractar amb condescendència. Recollint testimonis, diferents veus han coincidit a dir que les persones joves són masclistes. Segons el Ministeri d’Igualtat i l’Instituto Nacional de Estadística (INE), 74 noies adolescents tenien a Catalunya ordre de protecció per violència de gènere el 2021, davant de les 44 del 2020. Ha crescut el nombre de casos o la consciència de les joves per denunciar-los? Les dades sempre acaben sent això, dades interpretables segons qui les difongui. Sembla que les joves tenen la informació que necessiten, però hi ha dubtes sobre si estem acompanyant-les com caldria perquè sàpiguen com utilitzar-la i afrontar les situacions del dia a dia. Realment ens qüestionem tot allò que caldria, estimulant el pensament crític i anant a l’arrel, o ens quedem en la posició còmoda d’allò “políticament correcte”?

No cal buscar gaire per trobar dades alarmants que ratifiquen que la violència de gènere és present en totes les esferes de la nostra vida: segons el Departament d’Empresa i Treball, el salari mitjà anual femení va ser 6.350 euros inferior al masculí (22.290 euros davant 28.640 euros); segons Women Matter España, a l’Estat espanyol només 6 de cada 100 directius d’empreses són dones. A Catalunya, durant el 2021, un 92,14% de les excedències per cura de filles i fills i un 78,3% d’excedències per cura de familiars dependents van ser demandades per dones; hi ha 32.595 dones amb formació superior que han abandonat prematurament la seva professió per la falta de mesures per conciliar la feina amb la vida familiar, indica la Fundació Sorli. I així, la llista és inacabable. Ens creiem de veritat que és urgentment necessari un canvi social?