opinió
ESTEVE VILANOVA
Ferrovial reescriu el ‘Lazarillo de Tormes’
Amb les variacions que imposa el temps, l’Espanya actual ha canviat ben poc del que dibuixava aquest anònim escriptor en la seva obra El Lazarillo de Tormes. Una de les diferències importants d’aquell Lázaro de Tormes del segle XVI és que la picaresca l’ha fet immensament ric. De fet, l’Espanya actual encara no ha sortir del feudalisme i avui els lazarillos són habituals de les anomenades “llotges del Bernabéu”, ministeris adients, diputacions i ajuntaments, però en el fons la picaresca immensament augmentada segueix ara, com ho era abans però amb més refinament.
Aquest ròssec històric és un pes molt feixuc que no tinc cap mena de dubte que, si no es reverteix aquesta tradició, Espanya continuarà sent un país que haurà de viure de les donacions que graciosament ens està donant Europa, fins que un dia es plantin i diguin prou. I després tothom es preguntarà: qui s’ha menjat el meu formatge?
Lamentablement, darrerament els catalans també hem estat infectats d’aquest gen tan espanyol i la tradició que ens va fer prosperar malgrat totes les adversitats, ara les tenim molt matisades i fa urgent que fem una desconnexió i tornem a la tradició pròpia. La promiscuïtat amb Espanya dels hereus de les gran famílies catalanes de tradició industrial i comercial ha aigualit molts valors dels nostres avantpassats que, a més de fer una Catalunya industrialitzada, van ser promotors de grans infraestructures culturals i científiques, moltes de les quals encara avui són un orgull.
Però malgrat la resplendor de Madrid, atribuïble a fer de xuclador de tota riquesa d’Espanya, la gran part del país només pot viure amb els estàndards que ho fa, gràcies a ser beneficiària del grandiós dèficit fiscal dels Països Catalans i de les aportacions europees. I, com passava en l’època feudal, encara bona part del poble se sent protegit pel senyor i això l’incapacita per veure les injustícies a què el sotmeten. És veritat que tenen un enemic comú que els cohesiona, i molt ben gestionat pels poderosos, que és Catalunya; i no els deixa veure l’entorn ni la vertadera causa dels seus mals atàvics i que els segueix perpetuant a la dependència econòmica.
Ferrovial és un clar exemple que explica la psicologia espanyola. Una empresa creada el 1952 pels descendents franquistes de Calvo Sotelo que avui està en 20 països i té uns 74.000 empleats. La seva activitat, com la d’altres grans constructores espanyoles, s’ha mogut a l’entorn dels pressupostos públics i dels diners que arribaven a cabassos de la Unió Europea; és a dir, dels contractes públics i sense assumpció de cap risc, com s’ha vist amb l’escàndol de Castor o les autopistes madrilenyes, i en un entorn molt alt de corrupció.
És sorprenent la reacció del govern espanyol apel·lant al patriotisme per criticar la decisió de Ferrovial de traslladar-se als Països Baixos i també la feta a Holanda acusant-los de competència deslleial pel dumping fiscal. I què està fent Madrid amb la resta d’Espanya mentre tothom aplaudeix? I quan les grans empreses catalanes que havien nascut i crescut aquí van traslladar la seu social amb la intervenció del rei, i l’aplaudiment de Foment, del Círculo Ecuestre i del Cercle d’Economia, on quedava el patriotisme? A Madrid? La vicepresidenta Yolanda Díaz diu que “ser espanyol és defensar la permanència al teu país”. Ho podem aplicar a les empreses catalanes?
Ara que venen temps difícils i aquestes grans constructores ja han espremut totes les institucions i com que previsiblement entrarem en una època de contenció, no seria estrany que el camí de Ferrovial sigui seguit per altres Lázaros de Tormes ja fets grans i rics que ja no necessiten el senyor que els protegeixi. I no es preocupin, els que no marxin els compraran l’estada. Ells sempre cobren peatge.