La becària

La becària. Fa 25 anys, la definició no era immaculada a les redaccions. Dita per ells, pels periodistes que es tancaven als despatxos i es vantaven de cridar en veu alta “pareu la rotativa!” quan s’acostaven als faxos que vomitaven comunicats de premsa. Dita pels homes que manaven i encara ho fan, la becària incorporava una taca, no una llàntia qualsevol, sinó la del vestit blau marí, regal de la seva mare, que Monica Lewinsky portava el 28 de febrer del 1997 al despatx de Bill Clinton. Era l’època en què la periodista i escriptora Gemma Ruiz Palà era becària a TV3. Amb les altres becàries van fer pinya perquè se les anomenés “estudiants en pràctiques”. Ho explicava dimarts, en la presentació a Girona del llibre Les nostres mares, la reivindicació d’una generació de dones “que ens van ensenyar a anar pel món”. Cada generació de dones té les seves “taques”, que, com el vestit de la Lewinsky, evidencien el masclisme d’una època. El judici social a Lewinsky va ser demolidor: la seva lletra escarlata era més gran que l’esquitx de semen i el relat només era un. Ara seria molt diferent. Tenia 22 anys quan se la va crucificar. Ara, les estudiants en pràctiques de 22 anys de les redaccions són una altra generació. I des de la generació de la Gemma Ruiz les mirem amb els mateixos ulls brillants amb què les nostres mares ens miraven perquè havíem entrat a la universitat. Anem traient taques.