Salt es diu cridant

Una de les primeres cançons que vam aprendre tenia només un vers que havíem de fer créixer amb la sola ajuda de l’entonació. “Som gent de Salt, i no ens agrada cridar”, començàvem en una lletania molt baixa, i de mica en mica havíem de fer d’aquell murmuri un cor de veus, el proferíem cada vegada en una escala més alta, més impacients, fins que acabàvem, irreverents, tots cridant. El vam aprendre molt abans que el ranci “acelere, señor conductor” que cantaven la mainada dels voltants: nosaltres anàvem d’excursió amb el poble al pit i a la boca, fins i tot els que venien de fora, d’Andalusia, d’Extremadura, de Galícia. Llavors ja érem el pati del darrere de la Girona fastuosa que sortia als rànquings de les millors ciutats on viure-hi, i potser per això també ens vam acostumar a dir: “Soc de Salt, i què?”, encara que molts acabessin d’arribar-hi. No teníem una Catedral, però eren nostres les hortes, els recs i les fàbriques; la valenta llavor teatral que havia plantat El Talleret; els pioners dels moviments ocupa i del hip-hop; els primers subsaharians i magribins i sikhs que parlaven català, i fins i tot el manicomi provincial, que ens va familiaritzar molt aviat amb la diferència, amb aquell altre que ve de fora i se’t fica a dins com un cor de veus. Ho vam recordar divendres passat en el quarantè aniversari de la independència recuperada de Girona, gairebé el mateix dia que un partit advertia amb un eslògan idiota que Salt era el contraexemple de la puresa patriòtica. Ai, senyor, la ignorància és tan atrevida, que fins i tot quan murmura ensenya unes dents podrides.