L’alcaldessa de Blanes
El 22 de febrer passat va morir a Blanes la que va ser la primera alcaldessa de la població, Maria Dolors Oms i Bassols. El seu mandat sota la sigla del PSC va abastar del 1979 al 1987 d’una tongada i del 1991 al 1995. Durant la seva època, en un temps en què estava tot per fer i, sobretot, per posar al dia, es van resoldre temes importants per a la vila i el seu tremp; en portar les regnes del poble, va demostrar que tenia una gran personalitat. Va tenir algun ple polèmic en què les forces que l’havien d’ajudar –els comunistes de Ruiz Páez– se li van posar en contra i recordem l’energia amb què es va imposar i va tirar endavant. Maria Dolors Oms era dialogant, negociadora, poc sectària. Qui signa aquestes ratlles era, llavors, alcalde convergent de Lloret i va gaudir sempre de la seva amistat, fins al punt que la Dolors, quan havia de desplaçar-se a alguna trobada general d’alcaldes, moltes vegades passava per Lloret, deixava el cotxe a l’aparcament de l’ajuntament local i prosseguia amb el meu, i d’aquesta manera podíem aprofitar el temps parlant de temes que ens interessaven a tots dos. Això feia una autèntica gelosia a alguns alcaldes que es meravellaven d’aquesta afinitat. Més enllà de la vida política, vam teixir una autèntica amistat, a la qual es va afegir l’alcalde de Tossa, Telm Zaragoza, i, amb el temps, el governador civil de Girona Ramon Codina. Tots quatre, amb les respectives parelles, havíem compartit sopars i actes diversos de grat record. En alguna ocasió fins i tot ens vam muntar algun viatge a Madrid que ens va donar temps per fer diligències burocràtiques i, alhora, poder assistir a alguna sessió teatral. Quan la Dolors es va casar amb Francesc Ruiz –“es prometut”, que li deia en Telm Zaragoza– ens van convidar la mateixa nit de nuvis a sopar amb ells a Santa Marta. La bona relació entre ella i jo va comportar que, més tard, demanés la meva col·laboració per ser de la junta d’Aspronis uns anys. Són molts els records emocionats que, en aquests moments, se m’acumulen, alguns fins i tot humorístics, com una vegada que es va deixar assessorar per en Telm i per mi en una botiga de moda de Madrid, i en va sortir amb uns vestits pels quals, després, el seu marit ens va dir de tot. Van ser unes relacions intenses, inoblidables, que fins i tot van fer creure a algun company de partit, de bona fe, que ella i jo ens enteníem. Que descansi en pau.
