Porta a porta per la llei de l’embut

A casa fa molts anys que separem residus de manera escrupolosa, a vegades vorejant l’obsessió. Però es veu que la majoria no ho feia i fa un any, i sense provar cap mètode menys invasiu, es va implantar la recollida porta a porta. El resultat no admet dubtes, i si la taxa de reciclatge voltava el 35% amb els contenidors al carrer, ara no baixa mai del 80%. En espera escèptica de quins seran els efectes en la taxa de recollida d’escombraries, podem quedar-nos aplaudint les dades o gratar una mica i fer-nos preguntes. D’entrada el desitjat reciclatge domèstic té com a efecte principal estalviar feina a les plantes de classificació i tractament, que cobren per fer-la. Però un cop admès com a imprescindible, la qüestió és si el sistema porta a porta és l’únic eficaç, com el món municipal ens vol fer empassar. L’únic segment de població que no se’n sent és aquell que és a casa a totes hores els 365 dies l’any. Per a la resta, és un petit esclavatge saber que tres o quatre dies a la setmana, a partir d’una hora i no abans, pots treure la brossa al carrer. Hi ha més alternatives que descarregar tota la responsabilitat en el ciutadà. Si els contenidors domèstics del porta a porta incorporen un xip, res impedeix adoptar contenidors col·lectius que també s’obrin amb un xip i que estiguin sempre a disposició. Seria una manera més amable i menys coactiva de fomentar actituds cíviques i de passada estalviaria anar al poble veí per deixar les espines del peix quan marxem de vacances amb el risc que ens enxampi un agent cívic. El municipi veí és sis vegades més gran en població, i també generant residus. Per tant, allà el foment del reciclatge té un impacte potencial sis vegades superior, però no s’hi implantarà porta a porta. No es veu viable per la seva estructura social i poblacional. A peu de contenidor, demanar que se separi la brossa és arriscar-se a ser amenaçat. L’exemple és real i no anecdòtic.