Elles no deixaran d’estudiar

L’educació ha estat –i és encara– per a les dones l’àrdua conquesta d’un dret contra el qual ara mateix hi ha milers de joves que són enverinades a les escoles i instituts d’Iran i justament des que van començar a treure’s el vel i a sortir al carrer. Els autors de l’atac mostren el mateix menyspreu al sexe femení que l’escriptor Pompeu Gener en un article publicat a La Vanguardia el 26 de febrer de 1889 (recollit per la historiadora Mary Nash en el llibre Rojas, las mujeres republicanas en la Guerra Civil). Considerava Gener: “Des de la seva intel·ligència fins a la seva estatura tot en ella és inferior i contrari als homes; la dona no és un ésser complet, és només l’instrument de la reproducció, la destinada a perpetuar l’espècie mentre que l’home és l’encarregat de fer-la progressar.” Amb aquest perfil, per què haurien d’estudiar? Com a molt aprendre a llegir i a escriure, allò justet, atesa la manca d’aptituds naturals per accedir a àmbits més elaborats del coneixement. Una autèntica conquesta, certament, per la qual algunes hi van deixar la vida, van patir purgues o van marxar del país (vegin l’exposició De la República a l’exili: els camins de les mestres, a la biblioteca del campus del Barri Vell de Girona, presentada ahir per Salomó Marquès i Sureda). En tots els contextos, els que han negat i neguen aquest dret a les dones es proposen anul·lar el seu criteri, frustrar els seus recursos de vida i mantenir-ne el domini. L’educació és una porta oberta a la llibertat i avui és bo que recordem com ens ha costat assolir-la i el coratge de les activistes iranianes per no perdre-la.