Retard habitual

He recuperat el vell costum de desplaçar-me en tren, sobretot a Barcelona, quan la feina m’ho demana. Feia molt, massa i tot, que havia oblidat tot el ritual que comporta dependre d’un mitjà de transport públic. És a dir, consultar els horaris, sortir amb temps de casa, arribar a l’estació, picar el bitllet –tot i ser gratuït cal mantenir les formes– i esperar. Sobretot esperar. La Renfe, en aquest cas a Rodalies, ha convertit l’espera en un fet indiscutible, una situació inexorable, un mal irremeiable. I és tant l’esforç que hi ha dedicat durant anys i anys per no trencar el costum que fins i tot hi ha usuaris que quan el comboi arriba a l’hora exacte que marquen les pantalles se senten ofesos i estafats, com si els haguessin robat un fet inalterable, una veritat absoluta. Malgrat els avenços en mobilitat i l’evolució en maquinària, els trens a la línia 1 del Maresme conserven inalterable el retard en l’arribada i en la sortida, fruit d’una tradició guanyada a pols i que ni promeses d’administracions ni queixes dels viatgers han aconseguit canviar. No cal fer-se’n mala sang. La puntualitat no afecta el servei, perquè segueix igual des que tinc memòria i ara, quan hi he tornat, he comprovat que res no havia canviat.

Deia que torno a agafar el tren, empesa per un compromís renovat amb el medi ambient o perquè, en el fons, gaudeixo del plaer de badar durant el viatge amb el magnífic paisatge que m’emmarca la finestreta del comboi. Els companys de trajecte, curiosament, tampoc han patit un gran canvi. Es mantenen els tòpics, perquè ja m’he trobat qui continua fumant –ara no ja entre vagons, sinó al lavabo–; qui escolta música a tot drap com si estigués en un concert i qui no s’aixeca mai dels seients reservats encara que tingui l’embarassada o l’avi a dos dits de la cara. El colofó, però, correspon al vigilant de seguretat que quan li preguntes si hi ha problemes amb l’horari dels trens et respon sorneguer: “Problemes? No pas. Només és el retard habitual.”