La cosidora

Quan no tens res, ni passat, tens una agulla. I fil. “D’ençà que els alemanys són fora, és a dir, d’ençà que sento una sensació de seguretat al meu voltant, m’ha agafat la febre d’escriure. El drama és que no puc. Treballo fins a l’embrutiment per a mal viure. Faig camises de dormir i combinacions per a un magatzem de luxe . Això sí, ho faig magistralment. Tinc una màquina i un maniquí i el meu desig més fervent és de veure-ho tot en flames.” Mercè Rodoreda escriu a la seva íntima amiga Anna Murià des de Bordeus, a finals de febrer del 1945, sobre el desig de viure i la necessitat de sobreviure, de pedalar i pedalar amb la Singer i aquell sorollet febril que traspassava el número 43 del carrer Chauffour. Calculen que entre el 70% i el 80% de les exiliades del 39 estan relacionades amb les poderoses indústries tèxtils. No comptaven que entre els telers, hi espurnejava la igualtat, s’hi propagaven idees, hi germinava la militància. S’ha estudiat poc el paper dels cosidors, en la politització de les dones. Exiliades que com Rodoreda s’il·lusionen amb botigues a París i vestits de gasa negra, el desig enfront la necessitat amb forma d’agulla i fil i amb sort una Singer. És l’únic que tenen; saben cosir des dels 14 anys. El Museu Memorial de l’Exili reivindica en una mostra els fils vermells de les dones.