El món de Diane Arbus

El 1958, Diane Arbus, una fotògrafa de casa bona, casada i amb dues filles, ho deixa tot perquè acaba de conèixer Lisette Model, una altra fotògrafa de família rica que se sentia igual de fascinada per tot allò de què l’havien estat protegint des que era una nena: la pobresa, la marginació, l’anomalia, la lletjor del món. Model va ser la mestra decisiva, molt més que el seu marit, Allan Arbus, de qui més aviat feia d’assistent retratant maniquins d’alta costura per a les revistes de tocador. A partir d’aquell any, ja no li caldrà pujar al metro, com quan era adolescent, per observar d’amagat els borratxos i els captaires, sinó que descobrirà que són a tot arreu, a plena llum del dia, al parc dels diumenges, a l’interior dels cafès, passejant per la mateixa vorera dels que pertanyien a la cara amable de la vida; ells, que no comptaven, els deformes, els rars, els descartats, però també els que se suposaven “normals” i fins i tot preciosos però que de sobte abaixaven la guàrdia, compareixent davant la càmera amb els rul·los encara al cap, el maquillatge escorregut, la ganyota inoportuna, el ridícul encant de la perfecció quan ja ha deixat de protegir-te. Diane Arbus, de la qual demà es compleix el centenari, deia que fotografiava aristòcrates, perquè era gent que ja no tenia res a témer. També sol ser un personatge estrafet, afegia (una bruixa, una serp, un ogre), el que en els contes de fades compareix per desafiar-te amb una endevinalla de la qual depèn que et salvis o fracassis. Li deurem sempre que mirés cap allà on la bellesa s’avergonyeix de nosaltres i, en lloc d’escopir-nos, ens abraça.