El dolor dels pobles

Confio que no seguiran el meu exemple i no es trencaran el fèmur, i que no passaran uns dies en un hospital i una clínica. De totes maneres, l’estada a la primera institució hospitalària va servir-me per a una conversa amb una infermera que va donar origen al present article. Amb aquesta infermera parlàvem sovint del termòmetre que em posava per comprovar la temperatura. Li vaig demanar si existia un termòmetre per valorar igualment el dolor i em va contestar que no, tal com jo suposava. No hi ha termòmetre per mesurar el dolor individual o el dolor dels pobles, un concepte difícil de definir, però absolutament real, com en podem donar testimoni molts de nosaltres. Però el dolor existeix i seria important poder aplicar el termòmetre corresponent i poder mesurar-ne el nivell.

El dolor més visible és el relacionat amb la misèria, la fam, la manca d’habitatge i la limitació dels drets de la dona, pel que fa al treball o a l’estudi o a l’activitat pública, tal com comprovem en alguns països, i sobretot als dominats pels talibans islàmics. Aquest dolor és evident als països del Tercer Món, que semblen abandonats de la mà de Déu i que arrosseguen segles de misèria i pobresa, sotmesos molt sovint a dictadures absurdes i criminals. Estic referint-me a països africans, asiàtics i de l’Amèrica llatina.

Però al marge d’aquest dolor visible i comprovable, hi ha pobles que en pateixen un altre que requereix uns coneixements econòmics i una sensibilitat especials. Uns coneixements i sensibilitat per entendre uns fets que ens arriben a través de la premsa, de la televisió i de la ràdio. Em refereixo, és clar, al dolor que experimenta Catalunya com a nació no sobirana, sotmesa a un estat centralista que fa tot el que pot per reduir l’amenaça d’una secessió que no està disposat a acceptar de cap manera.

Coneixements per entendre el dèficit fiscal, per exemple. Tots els economistes seriosos estan d’acord que, des de fa molts anys, Catalunya paga més impostos que qualsevol altra comunitat autònoma i, en canvi, rep una inversió pública molt inferior a la xifra que li correspondria segons els impostos que paga. Els diners dels catalans van en una bona part a finançar altres comunitats que no pertanyen als Països Catalans o bé a inversions realitzades des de Madrid al servei de l’administració pública i que poden anar des del finançament del Teatre Reial de Madrid a la compra d’obres per al Museu del Prado. Aquest dèficit fiscal causa dolor a Catalunya i als catalans, però no és entès per, com a mínim, la meitat de la seva població, que, per tant, no té consciència de la febre causada per aquells dolors i que es tradueix en un càstig a les inversions públiques i, de retop, privades a l’economia catalana.

Molt sovint em demano què hauríem de fer per fer entendre a tots els catalans que l’actual situació comporta un dolor econòmic que redueix la capacitat de desenvolupament de la nostra economia. És per això que, potser inconscientment, molts ciutadans i sobretot molts professionals opten per la facturació en diner negre –no acceptable–, però que es pot comprendre si tenim en compte el fet que els impostos pagats no retornen a Catalunya.

Personalment ja no tinc el dolor de la fractura del fèmur, però es manté la meva participació en el dolor d’un poble que veu limitades les seves possibilitats de creixement i d’enriquiment econòmic.