La gana com a arma política

La gana és també una arma política, debilitar el cos té, en aquest cas, la mala intenció de destrossar i rendir la ment de l’enemic. Finalment és el que està passant amb el dret a la independència del poble sahrauí, ja saben, els habitants traïts d’aquella colònia lliurada en els últims roncs de Franco i mai més compensats. Està passant que es mantenen ferms en no acceptar convertir-se en una província marroquina –la més rica en recursos naturals– i reclamem que l’ONU compleixi les seves obligacions i faci possible la celebració del referèndum lliure i democràtic que Rabat nega. Mentrestant, en el desert pedregós de la hamada algeriana on s’aixequen els campaments de Tinduf, hi ha 173.000 persones –homes, dones i nens– en situació d’emergència humanitària; ahir aquest diari en parlava fent-se ressò del crit d’auxili llençat per la Mitja Lluna Roja: desnutrició, anèmia sobretot en menors de cinc anys i en dones embarassades i lactants, una situació al límit per al 91% de la població. La guerra d’Ucraïna i la manca de gra que se’n deriva? La crisi energètica que ha fet disparar els preus de tots els productes? L’especulació dels que s’atipen de la vulnerabilitat dels altres? Segurament, però hi ha altres factors de naturalesa política que actuen de manera oculta: Alguns importants països –com ara França i EUA– que financen l’Alt Comissionat de Nacions Unides pels Refugiats (ACNUR) i el Programa Alimentari Mundial (PAM) han deixat d’aportar les seves quotes per atendre les necessitats bàsiques dels sahrauís. Matant-los de gana, esperen guanyar la batalla.