La possible fi d’una anomalia

Les enquestes electorals publicades en els darrers mesos pels diferents mitjans de comunicació coincideixen en assenyalar la possible fi d’una anomalia, Ciudadanos-Partido de la Ciudadanía (C’s). Una anomalia perquè la majoria de partits responen, amb més o menys precisió, a una ideologia, a una història compartida per determinats grups socioeconòmics o classes socials, a un projecte de futur, a processos identitaris, etc., però resulta excepcional que l’única base d’un partit sigui l’odi o l’oposició al nacionalisme català (conservador o d’esquerres), formulat des d’un barroer nacionalisme espanyol, i resulta sospitós que el neguit anticatalanista es faci explícit no durant els vint-i-tres anys de govern de Jordi Pujol, sinó en el primer govern de l’esquerra a Catalunya després de la reinstauració de l’autonomia.

L’obsessió per la política lingüística del govern de Catalunya i pel fet diferencial que traspuen els dos manifestos de Ciutadans de Catalunya (5 de juny de 2005 i 1 de març de 2006) no eren nous i ja es trobaven en el Manifiesto por la igualdad de derechos lingüísticos en Catalunya o “manifiesto de los 2.300”, del 25 de gener de 1981. L’encapçalaven el sociòleg Amando de Miguel i el periodista Federico Jiménez de los Santos, en altres temps militant de Bandera Roja i del PSUC i, en una acció absurda i condemnable, segrestat i ferit de bala en un genoll per l’embrió de Terra Lliure arran del manifest, i el promovia inicialment la Federació Catalana del PSOE, tres anys després d’haver-se integrat al PSC. S’hi van adherir intel·lectuals i funcionaris disconformes amb l’Estatut i amb la immersió lingüística, alguns dels quals posteriorment van marxar fora de Catalunya. Encara avui val la pena llegir el demolidor article publicat pel poeta Jaime Gil de Biedma a La Vanguardia el 27 de març de 1981 en què critica amb duresa el manifest i en referència als autors acaba amb un contundent i explícit “¡Tras las armas, cielo piadoso, las letras!”.

Doncs bé, amb renovades forces, el 2006, quan el segon manifest de Ciudadanos i del nacionalisme espanyol aposta ja clarament per la constitució d’un partit polític, atès que “Cataluña se ha vuelto inhóspita para quienes no son nacionalistas” i cal combatre el govern tripartit de Pasqual Maragall i el nou Estatut que s’aprovaria aquell mateix mes de març. El manifest de 2005 anava signat per quinze escriptors, periodistes, professors universitaris i artistes com Félix de Azúa (autor del trampós article ‘Barcelona es el «Titanic»’, El País, 14 de maig de 1982), Albert Boadella, Francesc de Carreras, Arcadi Espada... El segon fou signat i presentat, entre d’altres, per Francesc de Carreras i Arcadi Espada. Però fer el salt a la política activa resultava massa arriscat per a aquests “professionals” de renom i bones famílies. Calia, per tant, que algú posés la cara, no fos cas que l’experiència fracassés.

Van trobar la persona idònia en un advocat gens conegut però ambiciós i disposat a jugar amb una estètica trencadora per embolcallar una proposta reaccionària. Albert Rivera va obtenir notorietat en posar nu en el cartell electoral de C’s de 2006. Va obtenir tres escons, resultat que repetiria el 2010 i augmentaria a nou el 2012. El 2015, el salt al Congrés dels Diputats amb quaranta escons gràcies al suport de la dreta mediàtica i l’esgotament del bipartidisme. Davalla a trenta-dos el 2016 i assoleix un màxim amb els cinquanta-set de l’abril de 2019 i el mínim amb els deu del novembre d’aquell mateix any, quan es veu que C’s, a pesar de definir-se com un partit liberal frontissa, sempre dona suport a la dreta i més enllà del seu anticatalanisme no hi ha res més. L’evolució al Parlament de Catalunya és similar, vint-i-cinc escons el 2015 i trenta-sis el 2017 amb Inés Arrimadas, i sis el 2019 amb Carlos Carrizosa com a cap de llista.

Doncs bé, segons les enquestes, l’anomalia toca a la seva fi tant al Congrés dels Diputats com a l’Ajuntament de Barcelona, i també en unes hipotètiques eleccions al Parlament de Catalunya tot i que la legislatura fineix el 2025. Els seus vots aniran a engrossir els dels partits més afins, PP i Vox, i el malcarat Carrizosa haurà de cercar nous espectadors per als xous que acostuma a muntar al Parlament.