Quan prendrem consciència?

Potser cada dia estem més lluny de prendre consciència del problema existent amb un bé natural com és l’aigua. Les dades dels embassaments a comarques gironines són d’allò més preocupants. El pantà de Boadella té una capacitat total de 61 hm³, i aquesta setmana disposa de 19 hm³ d’aigua embassada. En el mateix període de l’any passat era de 24 hm³ i fa 10 anys, de 44 hm³. El pantà de Susqueda, amb una capacitat total de 233 hm³, conté només 90 hm³ en aquest moment, quan fa un any en tenia 136 hm³ i fa 10 anys, 175 hm³. Així i tot, queda per endavant un llarg estiu. Tots gaudim d’obrir l’aixeta de la cuina, de la dutxa, del lavabo, d’una font, i que ragi l’aigua. Però no som conscients de com la malgastem, perquè ens surt barat, de moment. I no plou, com si la Mare Natura ens ho fes pagar car. Ens ho mereixem, és clar.

La Unió Europea s’omple de normatives mediambientals, de protecció del capital natural. La insistència a aplicar els 17 ODS previstos, els objectius de desenvolupament sostenible, no és cap caprici. L’obligació d’anar cap a la neutralitat climàtica, és a dir, que com a mínim siguem capaços d’aconseguir portar a zero la petjada de carboni abans del 2050, s’està convertint en la fita de la majoria de territoris de la vella Europa. Especialment el de les ciutats més avançades. I ser més avançades vol dir ser de les més conscienciades. Millorar l’espai urbà per fer-lo més verd, dotant els qui vivim a les ciutats de refugis climàtics, d’aire més saludable i d’espais més harmònics, hauria de ser un dels principals objectius dels governs municipals. I tothom hi hauria d’estar d’acord. Però com s’obtindrà aquest objectiu sense una gestió raonable del segon bé natural més valuós, després de l’oxigen que respirem? Com es poden mantenir aquests objectius sense aigua? I és ben cert que un espai urbà no sotmès a la tirania de la producció extrema de CO2 afavoreix la salut del sistema hídric natural. Però sense una consciència col·lectiva basada en el respecte pel consum raonable d’aigua, o amb la militància a l’hora d’evitar el malbaratament inútil del líquid preuat, serà impossible atrapar cap de les fites. I si no ho fem, si no ho fem ara, tot i semblar que ja anem tard, potser acabarem pagant per l’aigua un preu molt més car del que ens pensem. Tant com es pugui pagar el material més escàs de la Terra.