De set en set
Qüestió de mirada
Els ulls besen abans que la boca, sempre. Es pot fingir el que ens plagui, però la mirada ho acaba confessant tot. Només cal observar la resta d’espècies del món animal, de mirada polida i transparent. Ells no necessiten mentir. Estic convençuda que encara no has vist en tu el que jo fa mesos que tinc claríssim. No és qüestió de passar-se una hora assegut davant d’un mirall provant de penetrar telemàticament el vidre a la recerca de la veritat. Es tracta de creure’m d’una refotuda vegada: t’he vist la tendresa maragda que amagues. Perquè darrere del meu pentinat nazi hi ha una bona persona incapaç de trencar el pacte de sinceritat que s’hauria de donar per fet en tota relació humana. La bellesa no mira: sempre és mirada. La mirada horitzontal no té preu, i és diferent de la mirada vertical perquè no necessita escuts ni màscares. Aquell dia volia demanar-te que no em miressis amb aquell to de veu, perquè em desfeies. La bellesa és subjectiva, diuen, però no és veritat. La bellesa té uns codis des que el món és món. Si va amb la cultura, el sentit de l’humor i la lucidesa verbal, la bellesa és més bellesa. Ahir algú em va dir que no havia llegit mai un llibre perquè li semblava una pèrdua de temps: automàticament el vaig veure lleig, molt lleig, i vaig sentir ganes d’agredir-lo. Per imbècil. Vull dir que la bellesa no és qüestió de mirada. De fet tot té la seva bellesa, però no tothom la pot veure. Com deia Borges, la bellesa és aquell misteri bonic que no desxifren ni la psicologia ni la retòrica.