Tramuntanals
Les referències a aquest vent ens arriben des de temps enllà. Ja el 195 aC, l’historiador romà Cató va escriure de la tramuntana que “omple la boca quan parleu, tomba a terra un home armat i un carro carregat”... La força d’aquest vent, doncs, fou valorada ja en temps molt remots. Acostant-nos més a casa cal recordar, el 1612, la primera processó a Requesens per demanar a la Verge que tornés a bufar la tramuntana, perquè calia netejar l’Empordà de les epidèmies que el damnaven, ja que la plana propera a la costa era plena d’estanyols i aiguamoixos.
També quedà memòria escrita del gran tramuntanal que, l’any 1621, bolcà un vaixell ple de jovent que anaven engrescats des de Cotlliure a la festa major de Llançà. Van morir negades unes trenta persones. I, el 1877, el vent furiós del nord s’emportà el pont de l’estació del tren de Colera. Per altra banda, fou el 1908 quan Joan Maragall qualificà el nostre Empordà de “palau del vent”. L’any 1929, la força de la tramuntana va fer volar pels aires la coberta de la nova estació de Portbou.
El 1950, a la plana empordanesa, hi bufà la tramuntana vint-i-tres dies sense parar, entre abril i maig. Caldria esmentar així mateix, del 1968, el quadre El Crist de la tramuntana, pintat per Salvador Dalí, excèntric i entramuntanat com ell sol. El 1975 s’inaugurà a Figueres el monument a la tramuntana. Tot just acabar l’acte, començà a xiular el vent amb força inusitada. L’irònic Josep Pla, per la seva part, el 1980 va escriure: “Això de l’Empordà, palau del vent, és una sinistra collonada”...
Molts autors s’hi han referit, a la tramuntana, com ara Joan Amades, per exemple: “Quan el Mont està mig serè i Sant Pere de Roda, núvol, bufa com un dimoni la tramuntana.” Carles Fages de Climent la recordava en els seus versos: “Braços en creu damunt la pia fusta, / vetlleu, Senyor, la closa i el sembrat, / doneu el verd exacte al nostre prat / i mesureu la tramuntana justa / que eixugui l’herba i no ens espolsi el blat”. Segons Joan Guillamet, antic professor meu: “Un empordanès és inconcebible sense anar lligat amb la tramuntana”. I, finalment, Montserrat Vayreda també es referí a aquest vent: “En nom dels déus immortals / i al caire de la carena, / et fan i et desfan la trena / els més forts tramuntanals”...
