El BCE, entre la fermesa i la remor de fons
L’editorial d’avui ha estat debatut per: Toni Romero, Susanna Oliveira, Toni Brosa, Xevi Sala, Carles Sabaté, Sara Muñoz, Anna Serrano, Anna Puig, Teresa Márquez, David Brugué, Dolors Bellés, Xevi Masachs i Xavi Castillón.
Un cop més es constata com d’inestables són els mercats financers quan creuen que es poden contagiar d’un refredat a l’altre cap de món i anticipen el pitjor escenari possible. Els mercats de valors es guien per fets però també per sospites, i són extremadament sensibles a la por i al pànic. La majoria d’analistes s’han posat d’acord que els bancs dels Estats Units que han trontollat, ho han fet per una sobreexposició al risc derivada de tenir com a clients majoritaris el sector de les ‘start-up’ i de les criptomonedes. Els mateixos especialistes atribueixen el sotrac de Credit Suïsse a una mala praxi dels gestors, i afegeixen que el sistema bancari europeu és robust, ha limitat les pràctiques de risc i està sota supervisió fiable. Els resultats dels bancs ho avalen, la pujada de tipus juga a favor seu, s’han anat desprenent d’actius problemàtics, i les limitacions i exigències que troben usuaris i empreses a l’hora d’accedir al crèdit completen un patró de conducta de les entitats que dista molt de la que va desembocar en la crisi del 2008. Una crisi que, a l’Estat espanyol, es va tancar amb un multimilionari rescat del sector amb diner públic que no ha estat retornat més que en una desena part, i que el contribuent té dret a exigir que no es repeteixi mai més en aquests termes.
El BCE ha tornat a apujar mig punt el tipus d’interès en la zona euro, fins al 3,5%. La mesura estava tan prevista i gairebé anunciada que l’Euríbor ja l’havia descomptat, situant-se gairebé al 4% la setmana passada. En cas d’haver optat per posposar o reduir l’alça, a banda d’afluixar en la persecució de l’objectiu inicial –fer retrocedir la inflació, cosa que no aconsegueix prou–, l’organisme regulador hauria denotat dubtes i temors, que ha volgut evitar però que no ha semblat en condicions de descartar. Són simptomàtics la cura que posa Christine Lagarde en cada paraula que pronuncia i l’absència de referències a futures alces de tipus. La raó d’existir del BCE és ser un instrument efectiu d’estabilitat i generar expectatives fiables. Feixuga missió, perquè la complexitat del sector i dels lligams entre les entitats ha compromès massa sovint la certesa de dictàmens i pronòstics.