La primària

No fa pas tant que teníem una sanitat extraordinària. No vol dir que ara els professionals no ho siguin, en general és més aviat al contrari. Però, si després d’uns anys en què no heu hagut de menester l’atenció primària, hi heu d’acudir i no pas per una bagatel·la, us adonareu del mal que s’hi ha fet. Si us preneu la molèstia de preguntar, hi trobareu sanitaris amables i pacients, però exhausts, descontents amb les condicions de treball, els horaris, la sobrecàrrega, el sou... “Avui sembla que hi ha una mica de tranquil·litat”, em deia un metge aquesta mateixa setmana, bo i constatant que la manca de pressió i de cues a la sala d’espera era un fet insòlit, no pas la norma amb què haurien de treballar.

Els catalans som prests a sortir al carrer davant els atacs sobtats a què se’ns sotmet, però som molt més mesells quan el mal ens arriba pel mètode de la granota bullida. Fa molts anys que van començar les retallades, però no se n’ha revertit més que una petitíssima part, pràcticament inapreciable. Continuem pendents dels recursos que han de mirar de mitigar el forat que hi han deixat anys de tisora esmolada. Els sanitaris es manifesten periòdicament. Però no són ells sols els que haurien de clamar. Hauríem de ser-hi tots.