Raça humana
Resulta que el pobre era ell
Fa un any es burlava de totes les persones que Càritas atén: “Pobres a Madrid? On són? Que me’ls ensenyin, que no els veig!”. Enrique Ossorio, conseller d’Educació i portaveu del govern de Díaz Ayuso, fent comèdia davant dels periodistes i negant la realitat. I ara resulta –ja s’ha de tenir palla a l’ull!– que el pobre és ell. Ell que cobra més de 100.000 euros anuals, que disposa d’un patrimoni d’1,4 milions i, així i tot, li cal demanar suport per engegar la calefacció i escalfar l’aigua, entre altres compensacions pel gran esforç de portar quatre fills al món; i si algú té enveja, que s’hi posi fulles, que no pensa renunciar al que és seu. No és l’únic aprofitat d’aquesta història, si bé el seu protagonisme polític i el tarannà fatxenda que llueix han servit per evidenciar els perversos efectes no desitjats que es poden produir –i es produeixen– quan les ajudes socials no quadren amb el nivell de renda de qui les percep, com passa en aquest cas amb els bons tèrmics i les famílies nombroses: no totes, òbviament, sobreviuen amb ingressos esquifits. Les dades són prou significatives: unes 242.000 persones que reben el xec pel concepte esmentat no han acreditat problemes econòmics i l’administració desconeix si són vulnerables. El govern ha anunciat que canviarà la regulació per introduir-hi els deguts criteris de renda i seria desitjable –és la meva opinió– que tots els subsidis es dirigissin exclusivament a qui els necessita i no a la ciutadania en general per evitar forats regressius en l’estat del benestar. De cap manera hem de subvencionar pobres com l’Ossorio.