Tribuna
Submissió
Probablement, una de les millors novel·les del segle és Submissió, de l’enfant terrible políticament incorrecte Michel Houellebecq. Per a qui no hagi tingut encara oportunitat de llegir-la, la trama ens parla de François, un gris i decadent professor universitari de literatura, sense inspiració i amb una vida sentimental en fallida. Coincideix que, en les eleccions presidencials franceses del 2022, guanya un candidat islamista. A poc a poc, les coses van canviant i, en un exercici de ficció distòpica, la França laica va degenerant en una mena de república islàmica, es privatitza la universitat, s’anul·la la igualtat entre homes i dones, es legalitza la poligàmia i es va constituint un nou ordre que, si bé propicia un ambient de guerra civil, ofereix grans oportunitats a qui acabi fent-hi costat. I François, temptat pels nous gestors de la universitat que el van a buscar per donar legitimitat a tots els canvis en l’àmbit acadèmic, accepta la conversió a l’islam, que li ofereix des dels èxits i reconeixements a una carrera mediocre, l’opció a disposar de càrrecs que li confereixen poder, i la poligàmia amb dones que li proporcionen submissivament des de plaers sexuals fins a culinaris, en un ordre jeràrquic del qual es beneficia.
Com tota bona novel·la, que, com podem imaginar, va generar grans polèmiques, en realitat no va de França, ni de l’islamisme, ni de la ultradreta, sinó de la condició humana. Més enllà dels detalls en clau històrica o local, l’autor ens està parlant de com la covardia i la mediocritat permeten prosperar a qualsevol que sap adaptar-se a les circumstàncies. Com l’oportunisme surt més rendible que la fidelitat a les pròpies conviccions. Com l’anhel de poder desferma els instints. Com la renúncia a la brúixola ètica a canvi de beneficis personals, de la relativització dels propis valors per satisfer ambicions, sol ser una fórmula de comportament que acaba estenent la corrupció moral a tots els àmbits socials.
Resulta temptador comparar la història de Houellebecq publicada el 2015 amb l’“adaptabilitat” a les circumstàncies de l’actual govern de la Generalitat, en què l’abandó, a la pràctica, del mandat de la independència s’ha compaginat amb la submissió als enemics del país. Es pot dissimular més o menys, tanmateix, els fets, i els símbols, assenyalen aquesta conversió a l’obediència espanyola, en què els ocupants tracten d’atorgar legitimitat a l’opressió nacional fent servir aquells que s’ofereixen a fer la feina bruta de la desmobilització, la desmoralització, l’acceptació de l’arbitrarietat. Una submissió que, per essència, és vertical, obeint els opressors sense cap bri de protesta, i manant despòticament els oprimits, requerint obediència a qui és més avall. La submissió que practiquen els actuals inquilins de la Casa dels Canonges fa servir les institucions, els mitjans públics i els llogats per estendre-la arreu, en base a una bizantina retòrica i una praxi contorsionista per practicar principis antitètics als que s’afirma professar.
Hem vist la submissió del president Aragonès als ambaixadors espanyols i la rojigualda cada vegada que visita un país estranger. Hem vist com en actes públics apareix la bandera franquista. Hem sentit com molts sanitaris menyspreen públicament la llengua sense cap conseqüència. Hem vist jivaritzar intel·lectualment la televisió nacional. Hem assistit a la defenestració de la presidenta del Parlament en un procés que podria recordar els de Moscou del 1937, amb molts aspirants a fer de Vyshinski, el cruel fiscal estalinià, per bandejar l’oposició independentista mentre s’abraça als artífexs, per acció o omissió, del 155. Com explica Houellebecq, la submissió corromp els esperits, o propicia societats, com explica Luis Goytisolo parlant del Marroc, en què “els homes piquen les dones, les dones piquen els nens, i els nens piquen els gossos”.
Des que a l’octubre Esquerra governa en solitari, es pot dir que, políticament, practica el macronisme. Submissió amb els forts, impietat amb els febles. Macron precisament sembla un personatge fugit d’una novel·la d’Houellebecq: amoral i anòmic, cínic i implacable, amb retòrica progressista i praxi neoliberal. Un model no tan allunyat de Sánchez o Aragonès, amb un evident problema de correlació jeràrquica. I precisament aquesta cultura política va en contra de la tradició catalana rebel, farcida de remences, bandolers, anarquistes i insubmisos, avui desconcertats, que haurien de fer un esforç per espolsar-se de sobre tanta insuportable submissió.