Habitatges de règim soviètic

Sembla que Lenin i la Revolució d’Octubre s’estan infiltrant en les principals capitals europees, almenys pel que fa a l’optimització dels habitatges. Housing Anywhere, una plataforma especialitzada en lloguers internacionals que s’ocupa de buscar allotjament a estudiants –d’Erasmus, per exemple– i a joves professionals, ha detectat un augment espectacular del preu, no ja dels pisos, sinó de les habitacions: a Lisboa costen 500 euros; a Berlín, 745; a Amsterdam, 900. Una estança de cap a deu metres quadrats a tot estirar! S’entén que el motiu d’aquest despropòsit rau en l’excés de demanda –hi ha qui no es planteja disposar d’un pis sencer per raons econòmiques òbvies–, la manca d’oferta –els turistes són els primers– i els interessos especulatius habituals en un bé essencial no suficientment regulat per les administracions. Per tant, si l’accés a una habitació es torna prohibitiu, l’alternativa que queda és compartir-la, en el més genuí estil soviètic com dèiem abans tot pensant en aquells apartaments comunitaris o kommunalki sorgits després de la revolució del 1917, on el govern instal·lava en edificis expropiats diverses famílies procedents de les àrees rurals que compartien bany, cuina i dormitoris i disposaven –inicialment– de 5 metres quadrats per cap. Més o menys com comença a passar ara (l’espai reduït volem dir, no l’expropiació, no fos cas que donéssim idees!). Realment, i deixant de banda curioses comparacions extemporànies, tenim en l’habitatge un dels problemes més greus de l’estat del benestar i sense vies de solució. Coses de la cobdícia capitalista.