Tamames fa un servei a l’Estat espanyol
L’editorial d’avui ha estat debatuda per Xevi Sala, Toni Romero, Dolors Bellés, Irene Casellas, Lluís Simon, Francesc Espiga, David Brugué, Anna Puig, Teresa Márquez, Xevi Masachs i Guillem Vidal
Liderant la fracassada moció de censura de Vox, l’excomunista Ramon Tamames ha fet un gran servei a l’Estat, però no pas el que ell es pensa, sinó el servei de fer visible que hi ha una Espanya, nostàlgica i contrària a l’avanç dels drets socials, que no se n’ha anat i ara revifa amb més força. Una Espanya que de bracet amb la ultradreta considera que la Transició va ser modèlica i que la democràcia l’està espatllant amb la fi del bipartidisme i l’acceptació de la legitimitat de partits separatistes catalans i bascos. Una Espanya que invoca la Constitució a l’hora de defensar la unitat de la pàtria i de la llengua però que, en canvi, la rebutja pel que fa a l’aplicació real de drets bàsics com el de l’habitatge o la llibertat d’expressió. Una Espanya que repeteix que la República no va ser un règim angelical, obviant que va sorgir de les urnes i insinuant d’aquesta manera que l’aixecament militar del general Franco estava justificat. És el revisionisme que durant les dues sessions de la moció ha tornat a treure el cap, intentant desqualificar els que encara consideren el feixisme com una amenaça del segle XXI i no pas una relíquia del passat.
El pas de Tamames pel Congrés dels Diputats també ha servit per constatar una vegada més la buidor de les propostes del PP i de Vox: s’oposen a tot el que legisli el govern de coalició del PSOE i Podem però no concreten cap projecte alternatiu. Pel que fa a la qüestió catalana, però, també es pot dir que aquestes dues Espanyes enfrontades al Congrés en són només una, incapaç de donar una resposta política a unes demandes legítimes i alhora enquistades d’ençà precisament del desplegament de la Transició que tant defensen. Això sí, amb algun matís remarcable perquè uns van empresonar els independentistes catalans i els altres van indultar-los. En definitiva, Vox buscava, i probablement ho ha aconseguit, un altaveu per trencar la rutina parlamentària establerta entre el PSOE i el PP. I en aquest sentit no és tan clar, en contra del que reflecteix la votació d’ahir, que la moció s’hagi perdut del tot. Pel que fa al PP, aspirar a restar al marge però proporcionar una abstenció demostra que no renega de futures aliances amb Vox.