Llavina, temences i estremiments

Fa uns anys, més de deu, quan Jordi Llavina va publicar Vetlla, Lluís Muntada va escriure que es tractava, aquesta novel·la en vers, d’un “feix de llum que es desmembra en diverses direccions i irradia múltiples potències”. Vetlla era, per a Muntada, “un llibre d’absències que ens interpel·la sobre l’experiència humana, sobre el buit, la mort, el pas del temps, la bellesa...” I deia això sobre el poeta: “És un autor vigorós que mereix totes les atencions.” Després, van venir uns altres llibres, com Ermita, també un poema llarg que descrivia alhora una ascensió terrenal i una espiritual excursió. Ara, Llavina presenta Un llum que crema, premi Carles Riba, que, probablement, és la seva millor col·lecció de poemes, m’atreviria a dir que una mena de consolidació madura, no solament per la gran quantitat de registres que toca o per l’extrema precisió del vers, un domini tècnic de primer nivell, sinó, i de manera especial, perquè aporta al lector vivències plenes de solidesa, de reflexió, de temences i estremiments. Potser és aquell vigor que deia Muntada: la força activa de l’esperit i, alhora, el conjunt de qualitats d’un vi (Llavina és de terres i experiències vitivinícoles), que ara podem tastar, degustar, deixar que faci el seu efecte benefactor.

En el pròleg a Un llum que crema, Ramon Andrés parla, en referir-se a Llavina, de “la literatura del que és limítrof, la que viu arrecerada entre l’horitzó i la mirada”. No em sembla que es pugui dir millor. Una poesia que tant es fixa en la distància com en la immediatesa, que beu d’aquella “curiositat per conèixer el nom dels sers grans i petits, immòbils o bellugadissos” (una cita de Sagarra que fa servir com a epígraf) i alhora per indagar en la intimitat del diàleg amorós.

Eliot deia que la feina del poeta “no és pas trobar noves emocions, sinó utilitzar les normals i, en elaborar-les per convertir-les en poesia, expressar sentiments que no es troben en les emocions reals”. Llavina fa això. I no és poca cosa.