Quan l’estat demana perdó

Context: anys 90, departament del Chocó, a Colòmbia, enfrontaments entre bandes paramilitars i grups guerrillers, població negra assassinada i desapareguda. Fets: operació Gènesi duta a terme per l’exèrcit el febrer del 1997 a l’àrea dels rius Salaquí i Truandó per capturar i/o matar els integrants de les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC) i operació Cacatica a càrrec de les anomenades Autodefenses Unides de Córdoba i Urabá; desenes d’habitants morts i centenars de desplaçats, sobrevivint en condicions extremes i abandonats pel govern; explotació il·legal i impune de les seves riqueses per part d’empreses de fusta. Sentència de la cort interamericana del 20 de novembre del 2013: l’Estat colombià és culpable d’aquestes violacions dels drets humans, ha de realitzar un acte públic de reconeixement i reparar econòmicament i simbòlica el mal provocat. Han hagut de passar (quasi) deu anys perquè a finals de març del 2023 una autoritat política s’hagi desplaçat al Chocó a rebutjar la violència contra les comunitats i demanar perdó oficialment. Ho ha fet la vicepresidenta i primera ministra d’Igualtat i Equitat, Francia Márquez, enmig de fortes mesures de seguretat pels constants intents d’atemptar contra la seva vida a causa del seu activisme social. És un pas necessari que un estat demani perdó però el context és encara molt millorable: persistent lluita entre desenvolupament humà –projectes productius, educació, salut– i interessos econòmics espuris que continuen pagant sicaris per silenciar els líders comunals.