De reüll
Postals i petxines
Fent dissabte vaig trobar un sobre adreçat a mon pare, traspassat el 2012. L’havia deixat apilonat entre el munt de factures dels diferents subministraments i no l’havia ni tan sols obert. Era ple de postals de Nadal que li havien enviat la tardor del 2020 des de l’associació de pintors amb la boca i els peus, i em va venir un record de les piles de Reader’s Digest al trinxant del menjador, de pipes de fumar en forma de caps de senyors amb bigoti i de postals que mai arribàvem a enviar i no es gastaven. Ara he de mirar com fer-los la transferència bancària i comunicar-los que donin el pare de baixa. Això darrer suposo que ja ho deuen haver fet, perquè no han arribat a la bústia de Dr. Buxó les noves col·leccions. O potser sí i les han obert els nous inquilins. Qui ho sap.
Hi ha objectes i olors que són el record d’aquells a qui vàrem estimar i apreciar. D’en Lluís Cruset conservo una gran petxina que em va portar d’un seu viatge que va fer a Mèxic, abans d’embarcar-se en la travessia vital. Me la va regalar a Tarragona, em va acompanyar quan vaig pujar a Barcelona i la tinc a la cuina de casa, al costat del setrill. La veig i penso en ell, un home bo, un cul inquiet i ric en amics.