LGBTI-fòbia

Amb un cert desencís ha arribat a la jubilació Jaume Borràs, un professor que després de trenta-dos anys de docència en l’ensenyament públic m’explica “l’infern” que ha viscut com a pare d’un nen que va patir assetjament LGBTI-fòbic. El va viure des de la doble vessant: com a pare de la víctima i com a docent que serpenteja per un sistema educatiu ple de protocols de tota mena però que encara és lluny de poder aplicar-los amb garanties. El cas del suïcidi de Sallent li ha revifat la ràbia. A cinquè de primària, el seu fill, que temps després va seguir un procés de canvi de gènere, va ser objecte de bullying, en un col·legi de les comarques de Tarragona. “Li cridaven «puta», «guarra» i «lesbiana»”, explica el pare, que en aquell moment exercia de professor en un altre centre, l’institut de Cambrils. Li van fer la vida impossible, fins al punt que el van haver de canviar de col·legi i marxar del poble, amb el rebuig d’algunes famílies de la mateixa població que respiraven aires caciquils. Tot això va passar fa quinze anys, quan “encara no hi havia cap institució catalana de protecció de l’assetjament”, però a Borràs li queda la ràbia sostinguda de qui es troba indefens. Per una cadena de despropòsits que encara planen avui: la inacció de l’administració, la impunitat dels agressors, els intents del centre de tapar qualsevol assetjament, pel fet que per molts protocols que hi hagi manquen professionals especialitzats, i perquè la mediació “no serveix de res” en un cas d’assetjament escolar, perquè “posa al mateix nivell la víctima i l’agressor”. La cadena colla massa, encara.