Ni gestió ni aigua

El govern convoca per a demà passat la cimera sobre l’aigua, o sobre la gestió de la sequera, trenta mesos després que comencés i quan la falta d’aigua esdevé estructural. Les reserves d’aigua han anat minvant els darrers tres anys fins a situar-nos a les portes d’un estiu amb restriccions per a l’ús domèstic. És tan evident que cal pactar entre els partits, les administracions i la societat la política de l’aigua com que anem tard. D’ençà de la posada en marxa de les dessalinitzadores del 2008, només es va doblar la capacitat de la planta de la Tordera, i poc més en política d’aprofitament. Massa temps d’inacció, i encara que fa mesos es va desbloquejar el projecte de construir la planta del Foix, la reutilització d’aigües depurades és encara incipient i només s’aplica a la conca final del Llobregat, on el qui subscriu aquest article beu aigua regenerada i depurada d’uns municipis més amunt. Potser per això em sento legitimat per lamentar l’escassa aposta per la nova política de l’aigua, on encara es llencen litres d’aigua potable per regar o estirar la cadena. O per lamentar també els entrebancs que les companyies privades interposen a la municipalització del servei de l’aigua, o per deplorar la poca predisposició judicial a facilitar el retorn de la gestió dels aqüífers a mans públiques. Una quarantena de municipis mantenen o han patit litigis interposats, sobretot per Agbar, per finalitzar les concessions.

Hi ha àmbits de gestió pública que només tenen incidència si són duradors, com la construcció d’habitatge públic o l’aigua. És absurd reclamar que els turistes es dutxin menys, però potser no caldria destinar un percentatge d’ingressos per la taxa turística a finançar grans esdeveniments com el saló audiovisual ISE, la copa Amèrica o el Sónar, per esmentar-ne alguns, i destinar els fons a afermar infraestructures mediambientals estratègiques, limitar projectes d’impacte irreversible, recuperar dominis públics sobre fonts, regenerar aqüífers...; gestió de l’aigua, en definitiva.