L’Hèlios, L’Arc i els ninots
L’Hèlios era un geni i en Jordi Soler, també. Se n’ha parlat tant, de l’Hèlios i la seva trajectòria com a ninotaire, fotògraf, entrevistador, escriptor de columnes d’opinió, actor, publicista, radiofonista, fotogravador i tantes coses més, lligat sempre a Presència i a aquest diari, que sembla que ja estigui tot dit. Però no és així. Feia molts anys que en Pius Pujades preparava una mena de biografia d’en Jordi amb l’excusa d’aplegar alguns dibuixos dels milers que va fer als anys 60, de nit i a la barra de L’Arc. Ja ho saben, l’únic bar que té una catedral al pati, com deia una publicitat de fa dècades, i que regentava un altre dels personatges d’una Girona que ja no existeix: en Lluís Bonaventura, en Lluís de L’Arc. Finalment el llibre ha arribat i serà presentat el dia 13 allà on es va gestar tot: a L’Arc. La Fundació Atrium Artis és qui l’edita i el seu autor, en Pius, el descriu com el llibre dels dibuixos amagats. Hèlios (Jordi Soler). Contra la dictadura, amb humor són més de 400 planes en les quals hi ha una biografia que el mateix autor va llegir i va autoritzar. És important saber-ho perquè en Pius explica la veritat. És a dir, la genialitat de qui es va autobatejar com a Heliogabalus Imperator i també la seva complicada història, des del seu naixement en temps d’una dictadura que va fer que la seva mare, mestra, no el pogués tenir amb ella perquè no hi havia pare conegut, tot i que en Pius té la seva teoria. Sí, la vida d’en Jordi va ser complicada. Reconegut per les patums de Girona però sempre mantenint-lo a distància. Va passar pels calabossos i la presó, molt poquet, va tenir un matrimoni dissortat i va viure cuidant una mare gran primer, i un fill que li xuclava les energies després. Però era un geni. I feia ninots. En Pius els descriu: “agosarats, obscens, crítics, irreverents, surrealistes, absurds, esbojarrats...” Hi surten bisbes i militars. Cada dibuix el podia portar a la presó en plena dictadura. En va fer milers. Se’n guarden uns quants. I en Pius els ha recollit i els ofereix a la ciutadania. En Jordi Soler retratava la Girona dels vencedors, la de la moral catòlica i poc cristiana, en què no es podia parlar de sexe ni de gaire res. El d’en Jordi era un humor àcid i transgressor, que ara seria mal vist. Era l’humor del periodista orquestra, com el va batejar l’Aragó, l’humor del ninotaire amb ànima renaixentista, en definició del també periodista Lluís Freixas. Del nostre geni modest, l’Hèlios.
