Keep calm
Kings League, la modernitat que confon
La Kings League no m’interessa, tot i que aquesta afirmació és irrellevant. Però m’ocupa, i crec que no soc l’únic. No tant perquè hagi omplert el Camp Nou o per les audiències que aconsegueix, tot i que el criteri del seguiment que aplega no és un valor absolut. La Kings League tampoc m’ocupa pel seu valor esportiu, perquè s’ha de ser molt benèvol per trobar-n’hi algun. És un xou que primigèniament gira al voltant d’una pilota i un camp de futbol a 7 amb unes regles que no es regeixen sempre per l’equitat. Futbolísticament no li veig utilitat. En clau mercantil ha servit perquè alguns aixequin les celles, no fos cas que l’invent de Gerard Piqué s’emporti part del pastís del negoci. Simptomàtic és el canvi de posició de Javier Tebas, que menyspreava la Kings League i ara frisaria per associar-s’hi com ja ha fet amb bona intuïció Joan Laporta.
M’ocupa i em preocupa la Kings League perquè el seu èxit retrata un perfil social cada vegada més abundant: el dels fans de l’entreteniment banal, de consum ràpid, poc dens però que pot ser de llarga durada si garanteix que sempre passin coses. Es tracta de cremar l’estona de manera similar a qui se’n va a un centre comercial la tarda de dissabte sense més objectiu que gastar soles de sabata o, en versió millennial, es palplanta a davant d’una pantalla de com més polzades millor enganxat a un videojoc. M’amoïna que la Kings League trinxi les expectatives de clubs del futbol català modest, que en un negoci que factura milions els jugadors anònims cobrin 75 euros per partit, que no hi hagi cap consciència lingüística sobre la presència del català i, per sobre de tot, que s’estigui notant un cert fastigueig al volant del futbol, com si l’esforç per entendre un esport cada vegada més complex hagi perdut la batalla contra l’impacte sensorial fàcil. És clar que hi haurà qui em respondrà que tot això que dic és del segle passat.