Bel·licosos ‘versus’ pacifistes

Els catalans som bel·licosos de mena o som pacífics? Aquesta dicotomia que apareix de tant en tant en algunes tertúlies suposadament independentistes, crea sovint una forta aprensió per una part dels reunits. L’any 1945 el poeta Joan Oliver/Pere Quart, des del seu exili a Santiago de Xile, escriu una carta al també poeta Agustí Bartra, exiliat al seu torn a Mèxic, que em sembla emblemàtica pel que fa a la qüestió. Després de tot el desastre viscut i el patiment conseqüent, el de Sabadell exposa a Bartra que “el destí de les nacions petites (esmentar la mida del país ja demostra un pensament autocastrador) ha de ser pacífic, pròsper o tràgic, però pacífic.

Sembla que l’autor de Les decapitacions s’estimava més ser un pobre d’esperit dòcil i mansoi que no pas un combatent per a aconseguir la llibertat del seu poble. De fet, hi afegeix: “...els valents no m’han agradat mai. Al Vallès diuen: Un got de vi i un home valent s’acaben aviat”, com aquell qui ha fet una lectura errònia del Laques de Plató.

En una altra carta, també a Bartra, encara ambdós a l’exili, Oliver té, però, el coratge de malparlar de Joan Sales i el seu Quaderns de l’exili pel fet que defensaven que Catalunya havia de tenir un exèrcit propi, lluitant amb els aliats en plena Segona Guerra Mundial.

El bel·licisme d’en Sales alterava fortament Joan Oliver. Tanmateix, aquesta doctrina de xai que s’hi posa bé perquè l’escapcin (sigui pels patiments patits, sigui pel tarannà propi del poeta) sembla que s’ha inoculat a l’engròs en una bona part del pensament català, encara que la realitat mundial tossuda mostri que sense un exèrcit com cal, ja has begut oli. L’historiador castellà Modesto Lafuente, en la seva Historia general de España, publicada a la segona meitat del XIX, deia aleshores de nosaltres (Volum VIII pàg. 529): “Poble bel·licós i altiu, pertinaç, inflexible, fort i perseverant en les seves adhesions, porfidiós i impecable en els seus odis.”

No fa pas tant, doncs, encara érem vistos guarnits del tarannà clàssic pel qual ja se’ns coneixia arreu, fins a èpoques recents d’intent d’assimilació i amansiment de les feres. Pacífics? Moderats? Assenyats? Llegint la nostra història ens adonarem que pràcticament fins a la guerra civil espanyola érem tot el contrari. El 27 de juliol del 1937 apareixia a les pàgines de La Humanitat un article titulat: “L’aptitud militar dels catalans”. El seu autor, Antoni Rovira i Virgili, hi preguntava: “Són els catalans una gent apta per als oficis de la guerra?” Si en aquell precís moment ens havíem de fer aquesta pregunta, és que el carro ja anava pel pedregar.

Com a historiador explica que els catalans ja dúiem al voltant de 400 anys allunyats de la milícia, en el sentit d’un exèrcit nacional organitzat. “L’esperit combatiu existeix, però l’esperit militar va decaure fins a desaparèixer pràcticament del tot”, deixant aquestes tasques en mans d’un rei foraster, i a partir del 1714, tot plegat ja va anar a raure directament als ocupants. És curiós d’observar com vam passar de ser un poble que tenia tres o quatre armes a casa (com els nord-americans avui dia) a esdevenir una mena de bledes horroritzades (lògicament, amb raó) per la guerra. Tanmateix, els programes de sang i fetge de la televisió tenen rècords d’audiència. Caldria encara esmentar que des del 1333, “lo mal any primer”, el Principat va concatenar un seguit de desgràcies que van fer-ne minvar molt la població: pestes, terratrèmols, males collites, etc.

La conclusió del cèlebre tarragoní és clara: “l’esperit militar d’un poble requereix la possessió d’un organisme estatal que impliqui el manteniment d’un exèrcit sota una direcció nacional. Per a la resurrecció plena de l’aptitud militar catalana cal que l’esperit nacional impregni el pensament i l’emoció de la gent que estima el país i la Generalitat prengui la forma i la força d’un Estat.”

Sort que Rovira i Virgili formava part del partit que ara governa el país, sinó algun lector encara es veuria amb cor de llançar-me qualsevol dels penjaments habituals. On vull anar a parar? Doncs a enlloc. És simplement parlar per parlar. Sense cap exèrcit que em doni suport, creuen que cal ser un suïcida i voler fer trontollar les santes pilastres de la “unidad nacional”?