Abandonament escolar

Fa uns dies el conseller d’Educació va fer unes declaracions en què afirmava que per primer cop es té la intenció de compartir “totes les dades d’abandonament de l’alumnat amb tots els municipis del país”. I afegia: “Hi hem de posar cara, noms i cognoms”, perquè caldrà “anar a buscar les històries de vida, l’alumne, la família, per acompanyar-los a seguir dins del sistema educatiu”. Aquest anunci es feia a propòsit de la presentació de dades sobre l’abandonament escolar a Catalunya, on, sobretot, destacaven els percentatges d’augment d’abandonament a tercer d’ESO (4,73% en el curs 2021/22) i la dada que un de cada quatre alumnes no acaba el primer curs dels cicles formatius de grau mitjà.

És sobradament conegut que l’abandonament i el denominat fracàs escolar responen a multiplicitat de factors. Alguns cal combatre’ls amb polítiques concretes que disminueixin els índexs de pobresa i exclusió social, factors que correlacionen directament amb l’abandonament prematur del sistema educatiu. Tot i que per a determinats alumnes més que d’abandonament podríem parlar directament d’exclusió, donat que el sistema, senzillament, els expulsa. Una situació que es dona al llarg de tot el sistema educatiu, tant l’obligatori com el postobligatori.

Què ens diu l’anunci del conseller? Que allò que l’escola no ha pogut evitar ho podran reconduir els ajuntaments al disposar de la “traçabilitat” dels que abandonen i llurs famílies? El fet de saber els noms i les històries de vida d’aquests joves ja permetrà poder reconduir-los al sistema educatiu? De veritat algú pensa que oferint uns quants recursos més als ajuntaments el problema es podrà revertir? Per cert, de quins i de quants recursos estem parlant? I qui assumirà el seu cost? No seria més lògic que la conselleria dotés de recursos més eficients el sistema educatiu per a millorar la tutorització, orientació i acompanyament de l’alumnat des d’infantil i fins al final de la postobligatòria?

Les nostres escoles i instituts requereixen més personal especialitzat (orientadors), més hores de tutoria individual i grupal, més temps també per a les reunions d’equip docent, i més formació especialitzada al professorat per a poder desenvolupar un guiatge i acompanyament personalitzats del conjunt de l’alumnat. Cal que l’orientació educativa prevegi i prioritzi la vessant personal i social, i no només l’acadèmica i professional. Els docents han de poder detectar a temps i preventivament situacions d’assetjament, d’aïllament, de desconnexió acadèmica, de desequilibri emocional i mental, etc. en el nostre alumnat i, així, oferir respostes dins el centre i en col·laboració amb les famílies i els serveis externs, també els municipals, és clar.

Com pot ser que es coneguin casos de suïcidis, assetjament, abusos i vexacions sense que el centre educatiu no hagi detectat res? I per què anem deixant que un alumne es vagi endarrerint acadèmicament fins que llença la tovallola o bé li certifiquem el seu suposat “fracàs”? La funció tutorial i orientadora, que l’han d’assumir la totalitat de docents, no pot esdevenir tan inoperant. Per contra, hauria de convertir-se en el més prioritari dels projectes de centre tot garantint la salut física i emocional del nostre alumnat, considerat individualment i socialment (grups classe) i, alhora, el seu correcte desenvolupament acadèmic per evitar l’abandonament prematur dels estudis i el fracàs escolar en qualsevol de les etapes del sistema educatiu.

Molt especialment hem de posar el focus en l’educació secundària obligatòria i en la postobligatòria, on, sobretot en els cicles formatius, la funció tutorial i orientadora ha de ser tant o més present que en les etapes anteriors. Això vol dir un gir copernicà en l’aprovisionament de recursos, de millors ràtios, de formació especialitzada i de professionals orientadors en totes i cadascuna de les etapes del sistema i en nombre suficient, Prioritzem tot això i llavors, si cal, demanem ajut i col·laboració als municipis. Però a cadascú la seva responsabilitat.