Les renovables, més que una moda
L’editorial d’avui ha estat debatut per Xevi Sala, Toni Romero, Susanna Oliveira, Toni Brosa, Anna Serrano, Xevi Castillón, Irene Casellas, Carles Sabaté, Dolors Bellés, David Brugué, Núria Astorch, Lluís Simon i Teresa Márquez.
El desplegament de les energies renovables sempre ha anat a batzegades, depenent de la ideologia del legislador i dels interessos de les grans corporacions, que no s’han interessat per aquest model fins que han tingut la seguretat de controlar-ne l’explotació. Tot i estar en un territori privilegiat pel que fa a fonts de generació alternatives com ara el vent i el sol, durant molt de temps les hem menystingut, fins i tot quan el Partit Popular governava a l’Estat les va penalitzar amb l’anomenat “impost al sol”, una decisió vergonyosa que l’hemeroteca no perdona. I ara, després d’un canvi de timó radical afavorit des de les instàncies europees, allò que durant molts anys els ecologistes defensaven en solitari i contra corrent de la línia oficial no només es considera imprescindible per garantir l’abastiment del planeta i la seva sostenibilitat de cara al futur imminent, sinó que s’ha posat de moda. En tenim un exemple en la instal·lació de plaques solars als sostres dels habitatges, que s’han multiplicat exponencialment els darrers anys, sobretot a partir de l’encariment desorbitat de l’electricitat. Però en nom de les energies renovables, no tot s’hi val. Per començar, es troba a faltar una normativa unificada per a les plaques per tal que no suposin, d’entrada, un impacte visual sense ordre ni concert.
També passa amb l’energia eòlica, en aquest cas molt contestada des del sector primari, que troba contradictori sacrificar terres de conreu, pastura o pesca per edificar-hi enormes molins que no sempre justifiquen amb suficients dades el seu impacte. Un territori que sempre ha de pagar els plats trencats, com ja va passar amb la polèmica línia de molt alta tensió. I malgrat tot Catalunya se situa a la cua de la UE en el desplegament d’energies renovables, per exemple els nivells de producció d’energia hidràulica, eòlica i fotovoltaica el 2021 no van superar el 17,5%, molt lluny del 46,7% en què se situava el conjunt de l’Estat espanyol. La transició, doncs, és inevitable però no senzilla, i el principal repte és aconseguir que la inversió que ara hi fa la indústria sigui una aposta sincera pel canvi de model, no pas una manera efímera d’obtenir beneficis.