15 són 15
Anar a menjar la mona
Avui que és Dilluns de Pasqua, pot ser que si em llegeixen ho facin fora de l’hora habitual perquè a gran part dels territoris de parla catalana estem de festa i la celebrem seguint una tradició de les de veritat: anar a menjar la mona i, és clar, la dolça feina a fer ens ocupa bona part del dia. Però abans d’arribar a les postres, ens aturarem en la causa de la festa, en la tradició.
Per dir-ho de manera planera però atenent l’acadèmia: una tradició és allò que col·lectivament repetim sense que en coneguem la causa primera. I si acabem d’escriure que la d’avui és una tradició ’de les de veritat’ és perquè aquest mot, que sovinteja en converses, discursos, etc. com a significant d’un valor que es veu positiu i de prestigi, s’empra bastant sovint a la lleugera.
Si observem el nostre entorn, convindrem que és freqüent sentir parlar de tradicions que no ho són perquè a diferència de la que celebrem avui potser sí que són viscudes col·lectivament però sovint se’n coneix la gènesi i es daten.
Volem fer notar, també, que a la festa d’avui s’hi sumen dos valors afegits. D’una banda, el fet d’estar vinculada a la figura dels padrins, que en la cultura catalana tenen un valor i un pes especial i de l’altra, el fet de ser una festa de participació molt transversal per la qual bona part de la ciutadania s’escampa arreu del territori en masos, ermites, fonts, trossos de terra, etc. i tot de colles de gent es troben al voltant d’una taula a l’aire lliure per fer un dinar i per postres menjar la mona i la seva figura de xocolata que pot ser el típic ou de pasqua o qualsevol altre motiu proper o, tot sigui dit, molt allunyat de la celebració.
Sigui com sigui, només cal desitjar que el bon temps ens acompanyi i que -toquem ferro- a ningú se li acudeixi aixecar la llebre, seguint tendències actuals que en nom del gènere sovintegen, i es pregunti si no s’hauria d’anar, també, a menjar el mico.