Mobilitat i passions ciutadanes

Ens trobem en una transformació de les ciutats on el debat tècnic i de gestió de la mobilitat apunta a la necessitat d’una reducció de l’ús del vehicle de motor a les ciutats, una aposta per la mobilitat activa i un major esforç en transport públic. Les ciutats d’arreu del món estan pacificant el trànsit al seu centre urbà, disminuint l’espai d’aparcament, facilitant la mobilitat a peu i en bicicleta, i creant xarxes de busos ràpids i tramvies. En aquest sentit, no hi ha gaire debat si ho mirem des del punt de vista de gestió del trànsit, la millor forma que les persones es moguin, des de l’accidentalitat viària, l’economia o la salut.

Però mentre el debat tècnic i científic està ben gestionat i la governança tècnica de la mobilitat (la que fa que treballin administracions i operadors conjuntament) també està ben resolta, la governança ciutadana de la mobilitat està generant molts problemes. Els grups que s’oposen a mesures de pacificació generen molt de soroll, són molt actius, i poden crear crisis en els governs municipals; i això no se soluciona només amb una bona estratègia de participació ciutadana i la mal dita “pedagogia” política. Es pot intentar fer còmplices dels canvis molts ciutadans, però no sempre. Hi ha una reacció furibunda quan es volen eliminar places d’aparcament de cotxes o motos, es vol limitar la velocitat als vehicles de motor o es prohibeix la circulació de tots els vehicles, també bicicletes, en alguns carrers. Hi ha oposició fins i tot a crear més túnels ferroviaris, o quan es volen allunyar les estacions de tren del centre de la ciutat.

Des de la política es vol afrontar des de la racionalitat, quan entre els ciutadans el debat és molt més emocional (també entre els polítics, tot i que ells no se n’adonin). El mode de mobilitat que més ens agrada no és només una eina amb la qual ens desplacem sinó una amb la qual ens identifiquem, forma part de nosaltres, i un atac a aquest mode és un atac a la nostra identitat i al nostre dia a dia. I en aquesta identificació gairebé tots acabem oblidant que el principal mode de mobilitat, el que tots utilitzem més, és ser vianants. I anar a peu hauria de ser l’opció més protegida i potenciada de totes.

Alguns polítics tampoc ajuden. Aquesta mala governança ciutadana de la mobilitat ja li va costar l’alcaldia a un socialista a Barcelona, i des de llavors que el PSC s’ha acoquinat en l’àmbit de la mobilitat i no s’atreveix a fer cap proposta en cap sentit, per no fer enfadar ningú. El candidat de Junts a l’Ajuntament de Barcelona, en Xavier Trias, mostra un desconeixement enorme de la matèria, dient per exemple que un conjunt de busos elèctrics poden moure la mateixa gent que un tramvia (cosa que no és certa), o que la mobilitat urbana amb vehicles de motor no contribueix a l’escalfament global (cosa que sí que succeeix). D’altra banda, alguns defensors de la mobilitat sostenible i activa, com Ada Colau, han arribat a banalitzar tant els conceptes de superilles (que no són exclusius de Barcelona) o d’urbanisme tàctic (que han aplicat altres ciutats del nostre entorn com Terrassa amb millor encert), que el que han generat és un rebuig per l’excés de màrqueting i ús partidista. Tots preguem perquè no cremi el concepte de la ciutat dels 15 minuts.

Aquesta alta emotivitat en l’àmbit de la mobilitat genera que molts polítics facin l’orni i només en parlin en termes més generals (cal millorar el transport públic i reduir contaminació) o parlin de projectes que no generen gaire controvèrsia, com el cotxe elèctric, però que realment no suposen un canvi gaire profund. Per tant, la governança ciutadana de la mobilitat és un àmbit que està viciat per les pors d’alguns polítics a fer enfadar algú, a les fílies i les fòbies personals de polítics i ciutadans, i de les passions (en general en contra) que hi generen. Des del nivell més científic i tècnic, la governança ciutadana de la mobilitat i aquestes reaccions purament emocionals no s’acostumen a tenir gaire en compte. Ara bé, serà clau en els anys que venen, i és on hauran d’esmerçar-se més esforços.