El litoral que hauríem d’haver preservat
L’editorial d’avui ha estat debatuda per Xevi Sala, Dolors Bellés, Carles Sabaté, Susanna Oliveira, Maria Palau i Xevi Masachs.
La pressió urbanística damunt les nostres costes és un d’aquells aspectes que, en lloc de corregir els desastres del franquisme, els ha perpetuat i en alguns casos fins i tot els ha empitjorat. Ho acredita l’exposició fotogràfica itinerant ‘Costa Esbravada’, del periodista Miquel Riera, que ha documentat amb 1.500 imatges els nyaps perpetrats a la Costa Brava i n’ofereix una tria contundent, tan sols un exemple del que ha passat al conjunt del litoral català. Tot va començar als anys cinquanta del segle passat, en plena dictadura, quan les administracions van oferir barra lliure als constructors per esprémer l’incipient ‘boom’ turístic, un model depredador que després es va incrementar durant la dècada dels seixanta i dels setanta, i que fins i tot va tenir continuïtat en plena democràcia en ajuntaments governats per alcaldes que havien tingut càrrecs i interessos connectats a l’antic règim. El drama és que a partir d’aleshores la protecció ambiental del litoral no ha figurat de manera decidida en l’agenda política, tant la municipal com la supramunicipal.
No s’ha sabut gestionar correctament l’atorgament de llicències d’obra nova en zones verges o massa properes al mar i tampoc s’han sabut arbitrar mesures correctores en forma d’estudis d’impacte. Sovint l’excusa ha estat la dinamització econòmica local, ja sigui a través del sector de la construcció o amb l’arribada d’un turisme de segona residència molt llaminer de cara a engreixar les arques municipals amb el pagament de les llicències i dels impostos pels serveis. Un ‘tot s’hi val’ del qual pagaran les conseqüències les pròximes generacions i que només s’ha pogut frenar en part gràcies a la determinació –tardana– de l’administració i també de la pressió popular exercida per associacions ciutadanes i el moviment ecologista, incansables. El més alarmant és que, tot i un diagnòstic inapel·lable establert fa molts anys, encara ara podem veure edificacions polèmiques en marxa, o aturades, enmig d’un patrimoni natural que en altres països del nostre entorn europeu conserven com un autèntic tresor. En determinades qüestions encara no ho som, d’europeus.