Keep calm
Clara i Laura
El 2013, el govern espanyol es va negar a renovar el lloc de la Clara Ponsatí com a professora visitant a la Universitat nord-americana de Georgetown perquè, segons l’aleshores ministre d’Exteriors, el Sr. García-Margallo –tot confonent Georgetown amb un destacament de la diplomàcia castellana–, no es podia permetre cap defensa de “procesos secesionistas...en ninguna embajada española”. Deu anys després, la Ponsatí ja és eurodiputada. A finals del març passat, gaudint de plena immunitat diplomàtica, va fer una visita llampec a Barcelona, on un mosso vestit de paisà i mancat de vergonya la va subjectar a una detenció llampec (i il·legal) de la qual va sortir sota llibertat provisional, citada a declarar davant d’un jutge l’endemà del dia de Sant Jordi. El cas de la Laura Borràs és més complex, ja que fa poc va ser condemnada pel TSJC per delictes de frau, malversació i falsedat documental quan dirigia la ILC (la sentència encara no és ferma). No som ningú per dir si els jutges l’han encertat o no, però sí que hi ha alguns aspectes d’aquest afer que no quadren del tot: tal com ha indicat el seu advocat, Gonzalo Boye, els casos de presumpta corrupció solen començar amb una investigació patrimonial (no se n’ha fet); i des del principi, es va maquinar un pacte –també llampec– entre el fiscal i els altres dos inculpats. Hi ha gent que diu que totes dues dones han estat tractades com ho han estat a causa de les seves idees polítiques, però jo diria que els jutges (i molts polítics) espanyols no arriben a tant; per ells, el desig que Catalunya sigui independent no és pas cap idea política, sinó un delicte en si mateix: allò que Orwell en deia un thoughtcrime, un tipus de crim que a la novel·la 1984 és perseguit per la Thinkpol, la “policia del pensament”. Ja se sap qui fa aquest paper al Regne d’Espanya: pel que fa als que pensem segons què, tota precaució és poca.