El tigre català era de paper

L’abandonament de qualsevol tipus d’estratègia independentista per part dels tres partits que la reclamen està tenint efectes en la política catalana que ja es comencen a notar en la demoscòpia electoral. I, com era de preveure, el més beneficiat és el PSC. Amb els independentistes dividits i subordinats, els socialistes catalans poden recuperar bona part del seu vot tradicional, que ja no creu necessari prioritzar una opció espanyolista tan radical com Ciutadans. Fins i tot un sector important dels votants més extrems, com els de Vox, pot retornar al refugi tradicional del PP sense por. És fàcil domesticar un tigre que, al final, resultava ser de paper.

En definitiva, l’unionisme està rebobinant fins al punt d’abans de començar el procés. De fet, està tornant a les posicions tradicionals d’aquella Espanya de les autonomies dels anys vuitanta i noranta del segle passat, amb un PSC predominant, uns comuns en el paper d’ICV i un PP com a pal de paller del nacionalisme espanyol. Tot dins del sistema del 78, tot encaixat a imatge i semblança del comitè federal del PSOE.

El problema és que l’independentisme, per contra, no ho té tan fàcil per retornar a l’època en què la Puta i la Ramoneta intentaven omplir el cove de peix. A diferència de les bases unionistes, que (almenys de moment) consideren que han guanyat, els votants independentistes són conscients que els mateixos dirigents que ara es disputen les escorrialles de l’administració autonòmica –exili a banda– són els que han col·laborat en la desmobilització i dissolució política d’aquest país.

Per si això fos poc, la guerra civil interna entre ERC i Junts decanta les enquestes, sense gaires matisos, cap a un president de la Generalitat socialista que podria liderar, tranquil·lament, una reedició dels dos tripartits. De Montilla a Illa. Aquest i no cap altre és el viatge i l’horitzó que marca l’estratègia actual.