La brodadora

Clover, Suzy i Pumpkin són els tres gats d’un pis de Brooklyn que d’aquí a uns dies cuidarà una amiga, de viatge a Nova York, perquè la seva mestressa visita els pares a Califòrnia. L’amiga em menciona The Dinner Party (1974-1979), que l’artista Judy Chicago va crear a base de ceràmica i de tèxtil, les considerades arts menors per artesanals i femenines, al Museu de Brooklyn. Concebut com un últim sopar, està parat per acollir de comensals les que sempre l’han servit i cuinat; un monument simbòlic a la història de la dona. L’artista va brodar-hi a les estovalles, sota els plats vaginals, conques de vida, noms d’escriptores, científiques... Són com les flors espurnejants que sobresurten de la seda daurada ocre en el treball en procés que la brodadora Núria Malé va començar divendres al Fons d’Art Teresa Vallmajó de Banyoles: bonic, delicat i un exercici de denúncia. Brodar no és un estereotip victorià: ella capcota, un ofici que ensenya obediència, amb l’agulla clavant puntades petitones al teixit mentre ell, amb el coll més redreçat, llegeix a la llar de foc. No és la feminitat per oposició, ni un ideal perquè les mans menudes de moltes nenes han ordit tapissos industrials. Actualitzant la tradició, entenent l’acte de brodar com una avantguarda i una acció feminista, no fem bo el clixé, el mateix amb què mirem la dona que viu sola en un pis a Brooklyn i que necessita algú que posi el plat de llet als gatets.