A la tres
No cridis, coi!
Ens estem (mal)acostumant a viatjar en transport públic i anar escoltant les converses telefòniques d’aquells que criden com si et regalessin mil euros per cada decibel que puges. Qui fa servir auriculars t’estalvia –donem gràcies a la Mare de Déu del silenci– la meitat de la conversa. En cas contrari, et serveixen el plat amb tots els ingredients, tant si n’ets al·lèrgic com si són dels que, ben combinats, donen un resultat que du a llepar-se els dits. Si el vehicle va molt ple, sobretot, sobretot, sobretot, que es noti que qui parla té bons pulmons i és capaç de sobreposar la seva veu a l’intens xivarri de fons. Deu ser, dic jo, que el trofeu se l’emporta qui més crida. He acabat pensant que els vehicles públics estan cada cop més plens de persones que es telefonen a sobre, tot i que mai he sentit una conversa que sembli una qüestió de vida o mort. Per a què esperar per trucar a baixar del metro, o de l’autobús, fins i tot si estàs a dues parades del destí, si pots amenitzar el viatge a la resta de passatgers?
El pitjor d’aquesta pràctica, però, és que es comença a estendre a espais on les persones, a priori, busquem un petit oasi enmig de la jungla. Divendres ho vaig poder corroborar en un excel·lent restaurant italià de Barcelona. A la taula del costat, una dona jove dinava sola, fins que va decidir buscar companyia en la distància. Més de mig dinar se’l va passar xerrant, a través d’una videotrucada, amb un home. Si l’hagués tingut a mig metre de distància, no dubtin que la conversa hauria quedat en l’esfera privada i que en algun moment, fins i tot, haurien xiuxiuejat. Però no, es veu que era necessari intercanviar frases com si estiguessin un a la falda i l’altre al cim de l’Everest. Dubto entre si cada cop hi ha més gent incapaç de pensar en la resta, o si em faig gran i rondino per qualsevol cosa. Només tinc la certesa que, en aquell context, ni tan sols em va commoure sentir com la jove proclamava als quatre vents com ama i enyora el seu estimat, tret que sigui una mica sord, perquè aleshores els ho podria perdonar tot.